El projecte
L’Institut de Geomàtica (IG) ha dut a terme una col·laboració amb la Unitat de Documentació Gràfica de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) per tal de determinar la posició del cuniculus de Tarragona, és a dir, de l’aqüeducte subterrani romà de la capital tarragonina. M. Eulàlia Parés i David Calero, membres del grup de recerca sobre navegació de l’IG, han estat els responsables d’aquest treball de camp.
Durant la dècada dels 90 el personal investigador de l’ICAC van trobar i van reobrir una galeria romana subterrània excavada a la roca a més de 12 metres de fondària. Segons aquest personal investigador, aquesta galeria, coneguda com a cunículus és anterior al segle I dC, i sembla que la van construir els primers romans. La finalitat de la cova era la de portar aigua d’un punt a l’altre de la ciutat. Actualment, i després d’una feina de neteja intensa, hi ha oberts uns 70 metres de túnel. Mentre obrien el túnel, els membres de l’ICAC van trobar una sèrie de pous d’accés també coberts de terra que ara es troben, segurament, sota els fonaments dels edificis de l’actual ciutat de Tarragona. El personal investigador de l’ICAC creu que el túnel es va excavar a partir d’aquests pous, però encara no estan segurs de com els van connectar. En alguns punts la roca és molt dura i en comptes d’anar en línia recta, de pou a pou, el túnel va fent giravolts buscant la pedra més tova. Una determinació precisa de la ubicació de les entrades dels pous i de la localització del túnel, podria ser molt útil per a respondre aquesta pregunta.
Així doncs, l’objectiu de la prova que s’ha dut a terme per part dels investigadors de l’IG al subsòl tarragoní és determinar les coordenades del túnel i, en particular, dels pous. Degut a les característiques de la galeria (on amb prou feines hi cab dreta una persona de complexió petita), s’ha optat per treballar amb sensors inercial (IMU - Inertial Measurement Unit) en comptes de amb els mètodes clàssics de topografia. Aquest tipus de sensors s’utilitzen habitualment en altres contextos, com ara el posicionament d’avions, però des de l’IG se n’estan explorant les utilitats en altres àmbits. Un sensor inercial detecta acceleracions i girs i, d’aquesta manera, a partir d’un punt origen conegut, es pot estimar la posició de qui el porta a mida que es va movent. Els resultats d’aquesta prova tenen un marge d’error d’entre mig metre i un metre.
Col·laborar amb l’ICAC ha representat una oportunitat per conèixer la tasca que fa aquest centre, obrint les portes a futures col·laboracions, tant en l’àmbit del posicionament com en el de la museïtzació. A la vegada, per l’IG suposava un repte, no només pel fet de treballar sota terra sinó també per comprovar com funciona el sensor inercial sol, sense complementar-se amb cap altra tecnologia com poden ser antenes GPS, altímetres, odòmetres, làser, baròmetres o magnetòmetres. S’estan avaluant també conjuntament col·laboracions que exploren l’ús de les tecnologies de realitat augmentada i els seus models geomàtics en les aplicacions pròpies de l’arqueologia clàssica.
Autors
Redactat per: Marga Torre i Laura Casaus
Per saber-ne més:Laura Casaus
