Jornada tècnica sobre l’aplicació de geosintètics en obres lineals. B#2|26/11/2010

• International Geosynthetics Association
• Materials
• Control d'erosió
• Autors

International Geosynthetics Association

El capítol espanyol de la International Geosynthetics Association (http://www.igs-espana.com) és una organització sense ànim de lucre que té com a finalitat difondre coneixements sobre els geosintètics. El 14 de juny de 2010, IGS-España va organitzar una jornada al Departament per presentar novetats i obres en les quals s’han emprat aquests materials.

 

• El president d’IGS-España, Ángel Leiro, va fer una introducció general en la qual va descriure els diferents geosintètics emprats en obres, amb les seves característiques i productes relacionats. Va remarcar que l’etiquetatge i el seguiment de la fabricació del producte estan regulats per la normativa UNE-EN-ISO 10320, que, amb d’altres de relacionades, determina els paràmetres que poden assolir els diversos atributs fisicomecànics, hidràulics i de durabilitat dels productes. Hi ha també una normativa específica sobre com emprar els diversos materials segons el tipus d’obra de què es tracti. Recentment, a més, s’ha establert un protocol de control de recepció dels materials.
• La presentació “Geotèxtils en obres lineals: funcions i aplicacions” que va fer Miquel Coll, de Dinagrid Geosynthetics, recull les experiències del fabricant en l’ús del material per a reforç de carreteres i de terrenys inestables. Un geotèxtil és un material tèxtil pla, permeable, d’apreciada deformitat, format per fibres polimèriques termoplàstiques, que s’empra per a aplicacions geotècniques. Els geosintètics tenen funcions de separació, drenatge, filtració i protecció, però darrerament també s’han usat en funcions de reforç, afegint-se al ventall de materials que serveixen a aquesta finalitat: geomalles, geocompostos de reforç i geocel·les. Miquel Coll va remarcar que les geomalles d’alcohol de polivinil (PVA) teixides amb el sistema Raschel són les més resistents, mentre que altres sistemes de fabricació –extrusió, encolat, termofixat– no asseguren la protecció de la geomalla, ja que no en permeten el recobriment ni l’aplicació de fórmules bituminoses adherents. En aquests casos les geomalles de polièster d’alta tenacitat (HT) amb sistema Raschel tenen més resistència i estabilitat en el punt d’unió i es poden fabricar amb més resistència a la tracció (fins a 1.500 kN/m) i als danys mecànics.

Materials

Aquests materials també es poden fer servir en forma de malla de reforç en ferms asfaltats per evitar-hi fissures. Val a dir que la col·locació de noves capes sobre una superfície clivellada per intentar segellar-la és poc eficaç, i les fissures hi tornen a aparèixer al cap de pocs anys. La solució, doncs, passa per emprar elements o sistemes que dificultin el procés de transmissió de la fissura, com ara les geomalles, que formen un requadre ortogonal que incrementa la resistència a la fatiga, actuant d’armadura. Les anàlisis comparatives mostren que l’asfalt reforçat amb geomalla pot suportar sense trencar-se càrregues tres cops més grans que l’asfalt sense geomalla interposada.

• Geotexan (empresa que empra geotèxtils –geotèxtil no teixit amb revestiment, geocel·les, malles volumètriques, etc. – en obres hidràuliques, com per exemple canals, per controlar-hi l’erosió) va presentar, a través del seu representant, Javier Aguilar, aplicacions similars a les de la ponència anterior, remarcant-ne el procediment i les fases d’instal·lació:

1. 1. Neteja i rebliment de les fissures de més de 0,5 mm, i eliminació de les arestes esmolades.
   2. Aplicació de reg d’adherència amb betum i emulsions bituminoses amb 60%-70% de betum.
   3. Estesa del geotèxtil, tot evitant arrugues.
   4. Aglomeració i compactació amb rodet.

• Miquel Ortiz, de GISA, va presentar la construcció de murs verds en les obres d’accés al port de la Bonaigua.Un mur verd és una estructura de contenció de terres formada per un sòl reforçat amb materials polimèrics i amb acabat superficial revegetable. Les principals característiques dels murs verds són: permeten l’encaix geomètric de trams en corba; garanteixen la geometria; possibiliten la fixació d’elements de seguretat; i milloren la seguretat del mur davant incendis, un cop acabada l’obra. A més, redueixen els costos en relació amb els murs de terra armada: per exemple, per a un mur d’entre 18 m i 22 m d’alçada, la solució en terra armada costaria 260  EUR/m², mentre que el mur verd costaria 225 EUR/m², cosa que suposa un estalvi del 13%. La construcció d’un mur verd segueix aquestes etapes:

1. 1. Reforç del sòl amb geomalles d’alta resistència a la tracció, que s’aconsegueix mitjançant bucles construïts amb la geomalla i amb la separació de 0,5 m entre les capes de terres.
   2. Addició de material de rebliment compactat al 98% a les capes amb alguna exigència granulomètrica.
   3. Col·locació de 30 cm de terra vegetal, garbellada, adobada i sembrada manualment amb llavors, a la part frontal de la capa.
   4. Introducció, a la cara vista del mur, d’una malla de control d’erosió, de polipropilè, que reté i protegeix les llavors i la terra vegetal, que cal instal·lar juntament amb la geomalla.
   5. Addició d’un encofrat metàl·lic per donar forma al mur i garantir-ne la geometria.
   6. Col·locació d’un geocompost de drenatge, per reconduir l’entrada d’aigua al mur, al punt de contacte entre el terreny natural i el massís del mur verd.

  En aquestes solucions el primer pas comporta molta feina de gabinet per encaixar geomètricament totes les peces i traçats. Per exemple, en una carretera d’alta muntanya, amb pendents forts, s’intenta que els encaixos siguin aproximadament horitzontals. En els murs, el replanteig topogràfic s’ha de fer capa per capa. També és molt important tenir les aigües controlades.

El mur verd presentat per Miquel Ortiz s’ha construït a la variant d’Esterri d’Àneu, i entre d’altres característiques presenta:

1. Col·locació de geomalla resistent a la tracció longitudinal.
2. Col·locació de geocompost per canalitzar les aigües i portar-les al tub de drenatge de la base, amb control de fins i de terres grosseres.
3. Treball de la terra de base, molt pedregosa a l’àrea dels Pirineus, i posterior hidrosembra.

   

• Àlex Eseverri, d’Intermas Geosynthetics, va explicar, a “Geosintètics per a reforç, drenatge i control d’erosió, casos d’obra”, com les geomalles de reforç han contribuït a resoldre els problemes de subsidències a l’aeroport de Castelló: als clots circulars trobats, d’entre 40 cm i 60 cm de diàmetre, s’hi van aplicar geomalles de reforç de polièster d’alta tenacitat que eviten les deformacions de la superfície.

  Va exposar també les solucions aportades pels geosintètics en termes d’impermeabilització i drenatge d’un fals túnel a la línia del TAV Madrid-Valladolid. El producte emprat en aquest cas ha estat làmina impermeabilitzant, seguida de geomalla de drenatge i filtre de geotèxtil d’alta resistència a l’aixafament. Per tal de mantenir les propietats, els junts són de solapament transversal i queden soldats o fixats amb cintes impermeables. En altres casos semblants s’han instal·lat geocompostos de drenatge per derivar els fluxos d’aigua subterrània de la plataforma del TAV.

Aquests materials d’impermeabilització i drenatge, comparats amb les graves tradicionals, són més fàcils d’instal·lar, no afecten la compactació del regruix i proporcionen alts rendiments.

 

Control d'erosió

Per acabar, cal remarcar el treball de control d’erosió de talussos amb malles volumètriques, que poden ajudar a sostenir la terra vegetal, a protegir el substrat i a evitar l’arrossegament de les llavors plantades, en situacions de pluja o vent.

Autors

Redactat per: Marga Torre i Jonatan Calafí

Per saber-ne més : Jonatan Calafí