Fòsfor i nitrogen
La vida depèn, entre altres coses, de la proporció de nitrogen (N) i fòsfor (P) que hi ha al medi. Normalment hi ha molt més nitrogen disponible que fòsfor i les espècies han evolucionat per viure en aquestes condicions. Però si aquesta proporció s’altera, els organismes redueixen la seva capacitat de creixement i manteniment de les funcions vitals.
Segons comenta en J. Peñuelas, si un riu o un llac estan en bon estat, el més habitual és que trobem força més nitrogen que fòsfor, de manera que si les algues i les plantes aquàtiques no creixen més, és sobretot per manca de fòsfor. Però amb l’abocament continu de detergents, pesticides, fertilitzants i aigües residuals urbanes i industrials, a moltes conques fluvials del món estem afegint-hi quantitats desorbitades de fòsfor, que s’està acumulant molt més ràpidament que el nitrogen (i que altres elements, com el potassi). Així, el fòsfor ha passat de ser un nutrient desitjable a ser un contaminant a les regions urbanes més densament poblades i a les àrees amb agricultura intensiva.
De forma natural, les algues tenen en els seus teixits set vegades més nitrogen que fòsfor, i en plantes terrestres aquesta proporció augmenta fins a unes quinze vegades més. “Gran part de sòls i roques contenen baixes quantitats de fòsfor, un element que, a més, és molt poc soluble en aigua. Per això, les espècies d’aigües continentals s’han adaptat per acumular fòsfor i reciclar-lo eficientment”, explica Sardans. El problema és que ara, amb la contaminació dels rius i llacs, aquestes espècies s’estan trobant enormes quantitats de fòsfor al seu abast i n’acumulen molt més del que necessitarien. Segons l’anàlisi de les dades disponibles dels últims 30-40 anys, aquesta situació s’agreuja com més activitat humana i més densitat de població hi ha a prop de les conques fluvials.
Les aportacions excessives de nitrogen i de fòsfor afavoreixen un procés que es coneix com a ‘eutrofització’ de l’aigua. Consisteix en una fertilització que origina un creixement desmesurat d’algunes espècies d’algues en superfície que acaben per impedir el pas de la llum, de manera que les algues del fons no poden fer la fotosíntesi i l’aigua acaba perdent gairebé tot l’oxigen.
A més, aquesta contaminació de nitrogen i fòsfor afecta també les plantes aquàtiques que viuen submergides o surant a l’aigua.
Aquestes algues i plantes aquàtiques tenen un paper fonamental en el manteniment de la qualitat de l’aigua i de la biodiversitat en els ecosistemes d’aigua dolça, ja que són a la base alimentària d’una gran xarxa d’organismes.
L’estudi assenyala la necessitat de limitar les aportacions de fòsfor i nitrogen als ecosistemes aquàtics. A partir de l’any 1990, Europa i els Estats Units van establir polítiques ambientals més restrictives, i també van deslocalitzar moltes de les seves indústries. El resultat ha estat que des de llavors la contaminació per nitrogen i fòsfor s’ha reduït.
En canvi, la Xina ha viscut el procés contrari: ha acollit gran part de la producció industrial mundial, no té polítiques tan efectives des del punt de vista ambiental i segueix fent servir fertilitzants i pesticides rics en fòsfor. A la Xina s’aplica el triple de nitrogen i de fòsfor en forma de fertilitzants que als Estats Units, i més del doble que a Europa. Pel que fa a les aigües residuals no tractades n’arriben a les conques fluvials quinze vegades més a la Xina que a Europa.
Per a més informació:
Yan, Z., Peñuelas, J., Sardans, J., et al. (2016). “Phosphorus accumulates fester than nitrogen globally in freshwater ecosystems under anthropogenic impacts”. Ecology Letters. 19: 1237–1246.
El llac eutrofitzat Dianchi, a la Xina. L’estat de l’aigua la feia inservible per al consum i l’ús agrícola i industrial. Autor: Greenpeace China
Autors
Redactat de la noticia: Albert Naya Díaz i Marga Torre
Per saber-ne més: Albert Naya Díaz
