El pi roig al barranc de Tillar
Aquesta és una línia de recerca del CREAF que ha donat lloc a diferents estudis i treballs doctorals. L’estat de l’art actual el comenta en David Aguadé, passats cincs anys de la presentació de la seva tesi doctoral i amb l’experiència acumulada a les muntanyes de Prades al barranc de Tillar, on hi ha una de les poblacions més meridionals de tot Europa de pi roig. La península Ibèrica constitueix el límit inferior latitudinal de la distribució de vàries espècies d’arbres com ara el pi roig (Pinus sylvestris L.) i, per tant, en aquesta regió,aquestes poblacions més meridionals esdevindran més sensibles a l’augment d’aridesa que pronostiquen els models climàtics per a la conca mediterrània).
En aquest bosc del barranc de Tillar s’està veient que la falta recurrent d’aigua dels darrers anys està minvant la població d’aquesta espècie de pi, que va quedant substituïda per l’alzina.
Les dues opcions de partida eren o bé que els pins esgotessin les seves reserves de carboni, o que patissin embolismes en els seus teixits de transport de l’aigua. Les observacions mostren que els punts que han perdut les fulles per culpa de la sequera, en perdre les fulles la inanició els acaba matant en no poder fer la fotosíntesi. En canvi, els pins més resistents i que les han conservat, no pateixen tant la manca de reserves i continuen fent front a la manca d’aigua.
D’altra banda, també en un estudi liderat pel CREAF, la quantitat de CO2 emesa pel sòl a través de la seva respiració es manté constant malgrat el decaïment d’un bosc afectat per sequera. Segons les dades obtingudes, el sòl d’un bosc de pins roigs (Pinus sylvestris) repara en poc temps els danys, és a dir, presenta una alta resiliència en els seus nivells d’emissió de CO2. Quan els pins són substituïts per alzines (Quercus ilex) els sòls emeten gairebé un 36% menys de diòxid de carboni en respirar. La quantitat de diòxid de carboni alliberada pel sòl es recupera o es manté igual quan es comparen pins sans, pins en mal estat i pins morts. Com que és un procés lent, la dinàmica gradual de canvi permet que els arbres del voltant, en aquest cas les alzines, tinguin un creixement molt més important.
Infografia: Josep Barba i J.Luis Ordóñez (CREAF).
Així, els arbres propers al pi mort desenvolupen més les seves arrels aprofitant que hi ha una menys competència pels recursos. Gràcies a això, els arbres supervivents aconsegueixen mitigar els efectes de la sequera sobre la respiració del sòl. Per tant, els resultats suggereixen una migració ascendent en altitud d’espècies del gènere Quercus associada a la mortalitat del pi roig, l’espècie actualment dominant a l’àrea d’estudi. A mitjà termini, aquesta tendència podria resultar en un canvi de vegetació a la zona, amb un afavoriment d’espècies planifòlies en detriment de les pinedes. En un context de canvi global, moltes de les poblacions de pi roig que viuen refugiades en ambients montans al límit sud de la seva àrea de distribució podrien patir el risc de desaparèixer si les projeccions dels models climàtics es fan realitat.
En David Aguadé conclou que el que li pot passar a aquesta població degut al canvi climàtic ens pot donar una idea sobre el que pot passar a les situades més al nord. I els pronòstics no són gaire favorables, no hi ha repoblació de pi roig i tot el nou sotabosc és alzina, més resistent a la sequera. Això significa que d’aquí a unes dècades on hi havia hagut una pineda hi haurà un alzinar.
El pi roig (arbre sense fulles i arbre amb les fulles roges) està quedant substituït per l’alzina en aquesta zona. Autor: David Aguadé.
Autors
Redactat de la noticia: Albert Naya Díaz i Marga Torre
Per saber-ne més: Albert Naya Díaz
