Ciutats i països d'arreu del món comencen a projectar i a executar infraestructures destinades a protegir-se de la pujada del nivell del mar associada al canvi climàtic. En veurem exemples de Flandes, Holanda, Venècia i Nova York. Com a complement, presentarem un treball teòric sobre la possibilitat de minorar l'increment del nivell del mar mitjançant geoenginyeria glacial.
- Flandes: l'illa que de moment no serà
- Països Baixos: reforç del dic de tancament
- Venècia: la lluita contra l'acqua alta
- Nova York: protecció del sud de Manhattan
- Groenlàndia i Antàrtida: geoenginyeria per evitar la pujada de les aigües
- Autors
Contents
Flandes: l'illa que de moment no serà
Per fer front a la pujada del nivell del mar, Flandes va presentar el mes d'octubre de 2016 el seu primer projecte d'illot artificial, la construcció del qual es preveia llavors començar l'any 2020 i completar el 2026, juntament amb altres intervencions connexes.
Les línies mestres de Vlaamse Baaien, que inclouen l'illa davant Knokke-Heist, entre altres actuacions ('© Vlaamse Baaien)
La iniciativa privada Vlaamse Baaien, entre altres actuacions, pretenia la implantació d'una illa davant la costa de l'estació balneària de Knokke-Heist, prop de Bruges i Oostende. Aquesta illa seria part d'una actuació més àmplia destinada a protegir la costa flamenca de les tempestes, de l'erosió litoral i de l'augment del nivell del mar, per mantenir Knokke-Heist a resguard de les aigües com a mínim fins a 2100, de manera que pogués seguir oferint condicions atractives per al turisme de platja i a més per a la implantació de projectes d'energia renovable.
El Govern de Flandes va encarregar un estudi, per vuit milions d'euros, per analitzar la viabilitat d'una actuació d'aquest tipus, i va ser així com a l'octubre de 2016 va decidir de donar-hi el vistiplau. El Ministeri de Turisme flamenc va oferir, en aquella data, algunes precisions sobre l'actuació que es pretenia dur a terme a Knokke-Heist: concretament, l'illot artificial se situaria a 1,2 km de la línia de costa de la població, i tindria una superfície de 40 ha, en una primera fase, amb la intenció d'arribar fins a les 450 ha en el futur.
Ubicació proposada per a la nova illa
La nova illa acolliria funcions de port i de refugi de fauna marina, i a més s'hi durien a terme activitats de piscicultura i aqüicultura, i s'hi implantarien infraestructures d'energies marines renovables. Naturalment, també serviria per reduir els impactes de les tempestes al litoral de Knokke-Heist.
Usos que podria acollir la nova illa
Tot semblava anar bé per als projectes de Vlaamse Baaien, amb el beneplàcit del Govern flamenc i el suport de De Blauwe Cluster, una organització de promoció econòmica lligada a les activitats marines. Però l'Ajuntament de Knokke-Heist es va oposar a la iniciativa, protestant de no haver estat consultat en cap moment.
Entre els arguments per oposar-se a la nova illa, el municipi esmentava que, seguint el projecte original, s'acabaria creant una mena de canal, que esdevindria una claveguera a causa de la pol·lució, just davant les platges del municipi. Tot plegat afectaria molt negativament el turisme, que és la principal font d'ingressos de Knokke-Heist –i que, no sense polèmica, ha fet de la població una autèntica muralla d'edificis al davant del mar, amb l'alcalde com a primer responsable en tant que propietari d'una empresa de construcció, val a dir–. El municipi també al·legava que la implantació de l'illa davant la seva costa desviaria els vaixells cap a altres ports, com el de Bruges o el de Damme, en detriment del port de Knokke-Heist.
Arran dels encesos debats entre l'alcalde de Knokke-Heist i els representants de De Blauwe Cluster, la Secretaria d'Estat per al Mar del Nord belga va decidir de suspendre les actuacions orientades a la construcció de l'illa, provisionalment si més no, fins que les característiques del projecte siguin reformulades de manera que satisfacin totes les parts implicades. La decisió del Govern federal va ser molt criticada per De Blauwe Cluster, que entén que, tot i que l'illa difícilment podia considerar-se una solució definitiva per als problemes a què haurà de fer front el litoral flamenc, sí que almenys se li hauria de concedir l'oportunitat d'esdevenir un projecte pilot per a la investigació sobre la matèria i la millora de futures actuacions. El clúster a més feia esment de les opcions d'aprofitament econòmic del nou illot, que podrien servir per compensar en part una eventual disminució de l'activitat turística. L'Ajuntament de Knokke-Heist, de la seva banda, proposà de fixar-se en alguns exemples propers, de la veïna Holanda, amb la seva política d'acreixement de platges amb aportació de sorres.
Caldrà en tot cas estar pendent dels nous moviments del Govern flamenc, que entén que és urgent començar a actuar per protegir la costa de Flandes, i que això necessàriament haurà d'implicar la construcció d'infraestructura a la costa o mar endins, siguin illes o altres actuacions.
Països Baixos: reforç del dic de tancament
Aliens a les polèmiques dels seus veïns flamencs, els Països Baixos prossegueixen les actuacions de reforç de l'afsluitdijk o dic de tancament, que separa l'IJsselmeer del mar de Wadden, tot connectant les províncies d'Holanda Septentrional i de Frísia.
Les obres les impulsa el Rijkswaterstaat, agència del Govern neerlandès adscrita al Ministeri d'Infraestructura i Medi Ambient encarregada dels projectes hidràulics d'importància nacional, que hi destina prop de cinc-cents milions d'euros. Les executa un consorci de diverses empreses d'enginyeria, anomenat Levvel, que es compromet a mantenir els reforços en òptimes condicions durant vint-i-cinc anys. Cal assenyalar d'altra banda que mentre que l'agència Rijkswaterstaat és la responsable de la millora de la seguretat hidràulica i de l'augment de la capacitat de drenatge, altres aspectes de l'actuació, com per exemple els lligats a les energies renovables i a la defensa dels valors ambientals de la zona, són responsabilitat de les dues províncies afectades i dels municipis directament implicats.
Construït l'any 1932, el dic de tancament neerlandès fa 32 km de llarg i 90 m d'ample. Ara se'n veu la necessitat de reforçar-lo, d'una banda per les pujades del nivell del mar previstes com a efecte del canvi climàtic, i de l'altra atesos els excedents hídrics dels rius que desaigüen a l'IJsselmeer: el dic haurà de contenir, doncs, les aigües d'una banda i de l'altra. Cal reforçar les diferents rescloses, instal·lar-ne de noves i millorar la capacitat de drenatge de l'IJsselmeer cap al mar de Wadden, fins als 235 m3/s.
La intenció de tot plegat és dotar el dic de capacitat per fer front a tempestes marines de deu mil anys de període de retorn. Per aconseguir-ho, al llarg de tota la longitud de l'afsluitdijk es duran a terme, des de l'any 2018 fins al 2022, actuacions com ara la construcció d'una nova capa superior, que suposarà afegir 2 m a l'alçada actual del dic, per mirar d'evitar el transvasament entre les dues bandes de la infraestructura.
Recreació de la secció 6 del nou afsluitdijk (© Levvel)
També se substituiran els revestiments de la banda marina i s'hi col·locaran blocs, de 6.500 kg cadascun, amb capacitat mitigadora de l'onatge, i equipats amb xips GPS per facilitar-ne la inspecció i el manteniment. A més, s'implantaran noves barreres d'inundació i s'instal·laran bombes de drenatge a Den Oever, a l'extrem meridional del dic, amb vuit nous tubs de desguàs. A Zurich, a la banda septentrional del dic (província de Frísia), s'hi habilitaran nous passos de fauna aquàtica.
Recreació de la secció del dic a Den Oever, on s'augmentarà la capacitat de drenatge de les aigües interiors cap al mar (© Levvel)
El conjunt de les actuacions es complementa amb la implantació de diferents sistemes d'aprofitament energètic lligat a les peculiars característiques de l'entorn, com per exemple la generació d'energia per diferències en el gradient salí de les aigües, o a partir d'elements captadors d'energia eòlica de petita escala, com els KitePower desenvolupats per la Universitat de Delft.
Atès que l'afsluitdijk, a més de la seva funció de contenció, compleix una vital tasca de comunicació entre diferents parts del país (tot al llarg del dic discorre una autopista, entre Den Oever i Zurich), el Rijkswaterstaat preveu dur a terme una important campanya de difusió per informar la població de les diferents fases dels treballs i de les afectacions que poden suposar per a la circulació viària, que es podran consultar al web del projecte, www.deafsluitdijk.nl.
Venècia: la lluita contra l'acqua alta
A final d'octubre de 2018 Venècia va patir una important crescuda de les aigües. És un dels darrers episodis d'un fenomen que cada cop és més freqüent a la ciutat, l'acqua alta, produït per les marees altes, que s'agreuja a causa de la subsidència de la ciutat i que en el futur, amb la pujada del nivell del mar i un règim pluviomètric agreujat, podria comportar la submersió definitiva de Venècia, segons algunes projeccions. Per posar-ho en perspectiva, en l'actualitat, la plaça de Sant Marc sofreix inundacions aproximadament seixanta cops l'any, mentre que a començament del segle XX només en patia quatre d'anuals. Algunes de les acque alte recents han comportat un augment del nivell de les aigües de fins a 157 cm.
Així les coses, en un intent per garantir l'existència mateixa de la ciutat, s'està duent a terme una costosa intervenció a la llacuna veneciana: el Projecte Mose. La intervenció va arrencar l'any 2003, i a fi de protegir la ciutat de les inundacions, cada cop més greus, pretén instal·lar dics o comportes flotants a les tres entrades de la llacuna veneciana: la bocana del port del Lido, la del port de Malamocco i la del port de Chioggia. El cost de construcció de Mose, tancat, és de 5.493 milions d'euros.
Les bocanes dels ports venecians on s'estan implantant les barreres Mose. A la bocana del Lido hi haurà dues barreres (canal nord i canal sud), amb vint-i-una i vint comportes respectivament; a la bocana del port de Malamocco, que és la més profunda de la llacuna i que acull el trànsit dels grans navilis, s'hi instal·larà una barrera amb dinou comportes, i per garantir el trànsit marítim fins i tot quan les comportes seran aixecades s'hi construirà un nou canal de navegació; a la bocana del port de Chioggia s'hi preveu una barrera amb divuit comportes, i per garantir el trànsit de les naus d'esbarjo i de pesca s'hi habilitaran dos nous canals de navegació
La solució Mose va ser escollida després d'un llarg procés d'anàlisi dels diferents projectes presentats per salvar la ciutat de les aigües. Es va considerar que era l'única actuació que podia fer front de manera efectiva als diferents reptes plantejats, a saber, assegurar la defensa del territori enfront les inundacions, no modificar els intercanvis hídrics a les bocanes dels ports, no bloquejar els canals d'entrada de les dites bocanes amb estructures fixes, i no interferir en el paisatge ni en les activitats econòmiques lligades als ports venecians.
Mose consta de quatre barreres principals amb setanta-vuit comportes mòbils, independents entre si, que haurien de separar físicament la llacuna veneciana del mar Adriàtic, de manera temporal, en casos de marees excepcionals. Segons els seus impulsors, Mose pot protegir Venècia i la seva llacuna de crescudes mareals de fins a 3 m i d'una elevació del nivell del mar de fins a 60 cm en els propers cent anys.
Vista d'algunes de les comportes de Mose
Secció tipus de les comportes Mose
L'actuació Mose es complementa amb altres treballs, anomenats de defensa local, que es duen a terme al centres urbans de les poblacions de la llacuna, i que consisteixen principalment en tasques d'elevació de les ribes i dels paviments, en la mesura del possible, mirant de no comprometre ni alterar significativament els espais urbans ni la qualitat dels edificis. Al centre històric de Chioggia, però, aquesta mena de treballs no són possibles, i per això s'ha optat per implantar-hi dues comportes al canal de Vena (les Baby Mose), per aïllar-lo de la llacuna en cas d'acqua alta, i amb capacitat per contenir crescudes de fins a 130 cm.
El conjunt del sistema Mose i la totalitat de la llacuna veneciana seran controlats des de les instal·lacions tècniques ubicades a la zona històrica de l'Arsenal de Venècia. Es pretén que d'aquesta manera l'Arsenal esdevingui un centre de referència internacional en matèria de defenses marines i de protecció ambiental. A l'Arsenal es prendran totes les decisions sobre l'accionament de les diferents comportes de Mose, a partir de les dades dels nous mareògrafs instal·lats a les bocanes dels tres ports de la ciutat per mesurar els nivells del mar en temps real.
El Projecte Mose està lluny de concitar l'acord entre la comunitat científica veneciana, val a dir. Els seus detractors lamenten el probable impacte que tindrà el sistema de comportes sobre els ecosistemes de la llacuna veneciana: hi ha qui assegura per exemple que, ateses les previsions, serà necessari tancar la llacuna pràcticament a diari, en un futur no tan llunyà, cosa que impedirà l'evacuació de les aigües residuals no tractades cap al mar, i provocarà augments de la pol·lució microbiològica a la llacuna, com a conseqüència d'un previsible fenomen d'eutrofització. Aquest efecte indesitjat se sumaria a altres perjudicis que la llacuna ja pateix a data d'avui, com la pèrdua dels aiguamolls salobres i de zones pantanoses, sacrificades a les activitats de piscicultura i víctimes també de dragatges indiscriminats en el passat, així com de pràctiques de pesca il·legal de mol·luscs.
Per tot plegat, potser hauria calgut preveure de complementar l'actuació Mose amb altres intervencions més suaus, de recuperació dels ecosistemes lacunars primitius (estanys, aiguamolls, maresmes i fangars). És el que proposava, per exemple, el Projecte Sereníssima, de què ja us vam parlar al Butlletí núm. 13.
Nova York: protecció del sud de Manhattan
L’huracà Sandy de 2012 va servir per mostrar la vulnerabilitat del Lower Manhattan i d’altres zones de Nova York davant les aigües: més de 130 km2 de territori van quedar negats, disset mil habitatges van patir danys i més de quaranta persones van morir.
D’altra banda, ateses algunes estimacions que parlen d’elevacions del nivell del mar a la zona de Nova York d’entre 45 cm i 128 cm en l’horitzó 2100, prop del 50% del territori de l’illa de Manhattan patiria en el futur risc sever d’inundació a causa del canvi climàtic i els fenòmens associats.
Així les coses, Nova York es veu forçada a concretar algunes accions de defensa del sud de Manhattan, en tant que nucli econòmic principal de la ciutat i d’importància mundial. Tot just aquest mes de març, l’alcalde De Blasio ha anunciat una partida de cinc-cents milions de dòlars per dur a terme a Manhattan les primeres actuacions de protecció davant l’elevació del nivell del mar i els fenòmens climàtics extrems. Aquesta xifra és només una petita part d’un pla més ambiciós, de deu mil milions de dòlars, que hauria de servir per assegurar Manhattan de les aigües com a mínim fins a 2100. El pla presentat per De Blasio permetria fer front a elevacions de fins a 180 cm, val a dir, cosa que en principi garantiria la integritat de les infraestructures i les propietats en aquesta part de la ciutat.
L’anunci de De Blasio ha estat acollit amb un cert desencís pels restants boroughs de la ciutat, que hi veuen un greuge comparatiu –tot i que per exemple hi ha la previsió d’invertir més de sis-cents milions de dòlars en una barrera marina per defensar la costa est de Staten Island.
Els escenaris amb què treballa De Blasio pel que fa a marors ciclòniques i inundacions mareals (© nyc.gov)
Atesa la magnitud dels costos que es preveuen, sembla que la ciutat necessitarà recórrer a alguna mena d’ajuda federal dels EUA (possiblement difícil d’obtenir amb la presidència actual) o a la iniciativa privada per dur a terme les diferents actuacions, les seccions de les quals es detallen més avall.
L’extrem sud de l’illa de Manhattan, dividit en les seccions en què caldrà actuar. Algunes de les intervencions previstes recorden en gran mesura les que ja us vam presentar al Butlletí núm. 13, sobretot a la part de The Battery (© nyc.gov)
La principal estratègia del pla per al sud de Manhattan, en aquesta primera fase, consisteix a fer avançar la línia de costa en direcció a l’East River, fins a uns 150 m en alguns casos, fent-la, alhora, més elevada, de manera que pugui actuar com a barrera de protecció enfront l’aigua. Aquestes noves avançades de terra haurien d’estar vegetalitzades, segons la proposta de De Blasio, i podrien ser complementades amb alguna mena d’element mòbil a mode de comporta, per exemple a la zona de Two Bridges. Aquesta mena d’elements hidràulics no es podrien instal·lar a la terra ferma existent a data d’avui, atesa la densitat edificatòria i d’infraestructures que caracteritza aquesta part de Manhattan, raó per la qual cal acréixer físicament l’illa si se n’hi volen instal·lar.
Caldrà assegurar que les noves extensions terrestres de Manhattan puguin assolir tot el seu potencial com a zona de seguretat davant les aigües, de manera que s’haurà d’evitar que els promotors immobiliaris vegin en els nous terrenys oportunitats de guany. Això pot ser difícil si finalment el projecte es veu en la necessitat de recórrer, encara que sigui parcialment, a finançament privat.
Groenlàndia i Antàrtida: geoenginyeria per evitar la pujada de les aigües
A diferència de les quatre actuacions anteriors, de defensa marina, aquesta pretén evitar o minorar la pujada del nivell del mar a les zones on comença el procés: als casquets glacials de Groenlàndia i de l'Antàrtida.
En un article aparegut el mes de setembre de 2018 a The Cryosphere, publicació de la Unió Europea de Geociències (EGU), dos científics lligats a les universitats de Princeton (Nova Jersey), i de Pequín i Rovaniemi (Finlàndia), es pregunten si es podria mitigar la crescuda del nivell del mar mitjançant actuacions de geoenginyeria a la interfície entre les aigües marines i les masses de glaç. L'article porta per títol "Stopping the flood: could we use targeted geoengineering to mitigate sea level rise?"
Concretament, els autors de l'article avaluen la viabilitat de la construcció d'un mur submarí davant els principals casquets glacials del planeta: aquestes infraestructures massives haurien de frenar la fosa del glaç i el trencament progressiu dels casquets, i per tant alentirien l'augment del nivell del mar.
Segons algunes opinions, l'escalfament oceànic ja ha activat el procés de desestabilització al mar d'Amundsen (Antàrtida occidental), sobretot a les glaceres de Pine Island i de Thwaites, les quals, per si soles, són considerades la principal font potencial d'elevació del mar en el futur. Es preveu el col·lapse total de la glacera de Thwaites en tot just dos-cents anys, en les prospeccions més pessimistes, a causa de la penetració subglacial d'aigües relativament càlides i de l'aparició de cavitats subaquàtiques que la debiliten ràpidament. I Thwaites, per si mateixa, segons un dels autors de l'estudi "Stopping the flood...", té potencial per fer pujar el nivell global del mar fins a 3 m.
Precisament per això els autors de l'article han treballat en la modelització de la validesa de diverses menes d'infraestructures per contrarestar la disgregació i l'afebliment de la glacera de Thwaites. Entre les opcions estudiades, hi ha per exemple el bastiment de quatre columnes submarines d'uns 300 m d'alçada que ajudarien a retenir la glacera: aquesta alternativa suposaria utilitzar tant de material com el que va caldre excavar per obrir el canal de Suez en el seu dia, i només oferiria un 30% de possibilitats d'èxit. Una altra de les alternatives considerades és la construcció d'un mur submarí que impedís l'erosió de la glacera per part dels corrents càlids: el mur hauria de fer entre 50 m i 100 m d'alçada i tenir una longitud d'entre 80 km i 120 km, i probablement seria més eficaç que la primera opció esmentada, bloquejant, en part si més no, els corrents càlids que fan minvar la glacera.
Així funcionaria el mur submarí a la interfície aigua-glaç, per exemple a la glacera de Thwaites
Naturalment, la reducció de les emissions de GEH segueix sent la prioritat en el curt termini per intentar mitigar les conseqüències del canvi climàtic, però els autors de l'estudi consideren que en el llarg termini pot resultar necessari disposar de plans d'emergència per frenar el trencament de les dues principals masses de glaç del planeta. És per aquesta raó que l'estudi conclou que una intervenció de geoenginyeria com les esmentades abans no són del tot inviables, i que fins i tot, amb alguns anys més de recerca i desenvolupament, la comunitat científica podrà acabar proposant un pla eficaç i realitzable d'infraestructura de defensa dels casquets glacials. Aquesta mena d'intervencions, cal assenyalar, no serien incompatibles amb altres actuacions del mateix camp de la geoenginyeria, com les que vam presentar al Butlletí núm. 29 (vegeu-ne la secció "Solucions de geoenginyeria: eficàcia incerta").
La construcció d'aquesta mena d'infraestructura, com s'ha suggerit abans, no és plausible actualment, i menys encara en medis de tanta duresa com l'Antàrtida o Groenlàndia. Però amb el desenvolupament adequat pot acabar constituint una alternativa vàlida a les actuacions d'enginyeria climàtica tot just esmentades, que per la imprevisibilitat de llurs efectes desperten moltes reticències entre la comunitat científica. A més, diuen els autors de "Stopping the flood...", el fet d'afrontar el problema de l'elevació del nivell del mar allà on es produeix en major mesura beneficiaria tot el planeta (a diferència d'actuacions de defensa marina que per a molts països són senzillament inassumibles).
Autors
Redactat per: Alfonso Martínez Jaume
Per saber-ne més: Vlaamse Baaien [PDF], La nova illa davant Knokke, De afsluitdijk [PDF], De afsluitdijk [vídeo], Mose Venezia, New York Magazine – Intelligencer, The Cryosphere
