Conreus sota alta tensió.

Recuperant línies d’investigació interrompudes fa dècades, la Xina experimenta amb l’electricitat per aconseguir collites més productives reduint alhora l’aplicació de pesticides i fertilitzants. Aquesta actuació de recerca, en gran escala, es duu a terme sota el lideratge de l’Acadèmia Xinesa de Ciències Agrícoles (CAAS).

Electrocultura per contribuir a la sobirania alimentària
Autors

Electrocultura per contribuir a la sobirania alimentària

Cap a final de 2018 l’Acadèmia Xinesa de Ciències Agrícoles (CAAS) va fer públics els resultats de tres dècades d’assaigs sobre conreus sotmesos a alta tensió elèctrica. Les proves s’han estat duent a terme en hivernacles per tot el país, des del desert de Gobi fins a les costes del Pacífic. En aquestes instal·lacions experimentals, que actualment totalitzen prop de 3.600 ha, s’hi han implantat fils de coure, a uns tres metres d’alçada de terra, pels quals es fa circular impulsos ràpids de càrregues elèctriques positives de fins a 50.000 V. Aquests fils recorren tota la dimensió de l’hivernacle. Les càrregues negatives, al seu torn, es difonen al terra, al qual es troba connectat el generador. Segons els investigadors xinesos, el mètode permet augmentar els rendiments entre un 20% i un 30%, reduir l’ús de pesticides entre un 70% i un 100%, i l’aportació d’adobs en un 20%. Pel que fa al consum per hectàrea d’una instal·lació d’aquesta mena, és, segons la CAAS, de tot just 15 kWh/dia, semblant per exemple al d’una llar tipus de les nostres latituds.

Imatge de verdura de fulla en una cambra d’electrocultura, dins el projecte de recerca menat per la CAAS (© Liu Binjiang)

Les càrregues d’alt voltatge permeten també eliminar els bacteris i les malalties virals de les plantes, tant a l’aire com en el sòl. A més, aquests impulsos elèctrics redueixen la tensió superficial de les gotes d’aigua dipositades a les fulles dels vegetals, cosa que n’accelera l’evaporació. Segons els investigadors de la CAAS, l’electricitat que passa per l’interior de les plantes afavoreix el transport de partícules amb càrrega elèctrica, com ara els ions de bicarbonat i de calci, i això contribueix a l’acceleració dels processos metabòlics vegetals (com la captació de CO₂ i la fotosíntesi). També es creu que un camp elèctric amb les característiques descrites fa augmentat el ritme d’absorció del nitrogen i permet obtenir plançons més resistents i de rendiment més alt, tal com apuntava un estudi publicat al Canadian Journal of Plant Science l’any 2017.

Cal assenyalar que la intensitat elèctrica dels corrents aplicats en aquests experiments és de tot just algunes milionèsimes d’ampere, raó per la qual els impulsos de càrrega no suposen cap perill per a la planta, els animals o els éssers humans.

Imatge esquemàtica de les característiques principals de l’electrocultura (© South China Morning Post)

L’objectiu d’aquesta actuació és al capdavall contribuir a la sobirania alimentària del país, en la mesura del possible. La Xina suposa el 20% de la població mundial, però les seves terres cultivables només són el 9% del total del planeta, i el país és deficitari en termes de producció alimentària. Actualment, la Xina ja és la principal consumidora mundial de pesticides, raó per la qual és imperatiu que sàpiga trobar maneres d’augmentar la seva producció agrícola sense incrementar l’ús d’aquesta mena de substàncies ni afegir pressió a recursos limitats com ara els minerals del sòl i l’aigua.

La CAAS creu que els resultats dels assaigs d’electrocultura justifiquen el desenvolupament progressiu de noves instal·lacions que se serveixin d’aquest procediment. De fet, en els darrers dos anys s’ha anat constatant un augment de més del 40% en el nombre d’aquest tipus d’hivernacles, amb més de 1.000 ha addicionals per exercici.

El principal problema per a la implantació d’aquest tipus de sistemes és el cost d’instal·lació: a tall d’exemple, Yufa Jingnan Vegetable Production and Sales, un productor de verdures de Pequín, diu que el material necessari per electrificar els seus hivernacles va suposar una inversió de força milers d’euros, i afegeix que sense el suport governamental no hauria pogut instal·lar el sistema en tots els seus hivernacles. Ara bé, la mateixa empresa assegura que en tot just un parell d’anys els ingressos derivats de l’increment de la seva producció agrícola han estat notables, de l’ordre dels 150.000 euros.

Aquesta mena d’agricultura no representa actualment, ni representarà en el futur proper, més que una part molt minsa de la producció agrícola del país. És d’altra banda ingenu pensar, per posar un exemple, que algun dia tota la producció de blat de la Xina, que cobreix molts milions d’hectàrees, podrà provenir algun dia d’hivernacles electrificats. Cal assenyalar també que amb més de quatre milions d’hectàrees d’hivernacles al país, el cost d’electrificar-los tots seria prohibitiu. Tot i així, l’electrocultura pot constituir un bon complement a altres pràctiques orientades a la millora de la producció agrícola, com ara l’edició genètica per incrementar la fotosíntesi o per potenciar l’absorció del nitrogen –dues de les moltes línies de recerca de la CAAS.

L’experiència xinesa demostra, tal com asseguren professors de l’Institut de Botànica de l’Acadèmia Xinesa de Ciències, que l’impacte de l’electricitat en les plantes, definitivament, existeix. La Xina no ha fet més que recollir el testimoni d’altres activitats de recerca, per exemple les dutes a terme a l’Imperial College de Londres durant els anys vuitanta del segle XX i que ja apuntaven en la direcció confirmada ara per la Xina.

Val a dir, com s’assenyalava a la introducció, que l’interès per la relació entre electricitat i creixement vegetal ve de lluny: ja a mitjan segle XVIII, a Edimburg, s’hi van realitzar experiments amb arbusts de murtra, que amb l’aplicació d’electricitat van treure branca abans de temporada. En altres assaigs es van observar creixements vegetals extraordinaris en presència d’electricitat, com els increments de rendiment, d’entre un 25% i un 40%, en l’experiment dut a terme a cavall dels segles XIX i XX per Oliver Lodge, a Anglaterra, en uns cultius de blat experimentals de vuit hectàrees. D’altra banda, però, experiments similars duts a terme a Itàlia i als Estats Units van resultar no concloents, contradictoris o àdhuc nocius per a les plantes. Cal pensar que probablement això va ser degut a la poca fiabilitat de l’equipament científic utilitzat en aquelles èpoques, a la comprensió imperfecta dels fenòmens elèctrics o a la variabilitat de les condicions ambientals en què es van dur a terme els diferents experiments.

Tot plegat va contribuir que finalment les explicacions proporcionades per als fenòmens observats romanguessin en el terreny de l’especulació; amb l’arribada del fertilitzants sintètics i dels pesticides per aconseguir produccions agrícoles massives, l’interès per l’electrocultura va desaparèixer.

Però ara podria ressorgir.