Arran la dada ja quasi certa que cap a 2050 la majoria dels nou mil cinc-cents milions d’habitants del planeta viuran en ciutats, diverses urbs del món comencen a explorar maneres de fer dels seus subsols espais de vida ciutadana.
Contents
Introducció
A la majoria de les ciutats del món els espais subterranis són poc explotats per a la vida ciutadana, atès que se solen dedicar a infraestructures de transport, de sanejament i de distribució, o a aparcaments. El subsol constitueix malgrat tot un reservori d’espais quasi verges que podrien acollir altres tipus d’infraestructures urbanes, alleujant la càrrega que pateix el teixit urbà de superfície: s’hi podrien fer parcs, construir-hi centres comercials, edificis d’oficines o fins i tot residencials. Arreu del món hi ha projectes, en diferents fases de desenvolupament, que aspiren a multiplicar l’espai urbà disponible –una qüestió que no és menor ateses les projeccions de població urbana en l’horitzó 2050.
Certament, moltes d’aquestes actuacions no arribaran als extrems de Mont-real, ciutat el centre de la qual es troba, des dels anys seixanta del segle xx, desdoblat sota terra, amb 33 km de galeries que relliguen desenes d’edificis de tota mena, i que visiten uns cent vuitanta milions de persones cada any. Com a dada reveladora, el RÉSO (réseau piétonnier souterrain) de Mont-real conté el 12% dels locals comercials de la ciutat quebequesa. Altres ciutats canadenques, com Toronto i Calgary, disposen també d’infraestructures semblants, per bé que de dimensions més modestes.
El RÉSO de Mont-real
Fins a vuitanta metres per sota, un segon Hèlsinki
De l’època en què Montreal es va desdoblar per baix daten també els primers projectes de Hèlsinki per fer el mateix. Val dir que la idea original, en plena guerra freda, perseguia finalitats de protecció de la població davant possibles atacs soviètics. Els túnels i els locals subterranis que es van construir a l’època no van haver de fer mai la funció per a la qual havien estat concebuts, i recentment la capital finlandesa ha elaborat un plànol detallat de les seves infraestructures subterrànies (en el que possiblement constitueixi una primícia a nivell global pel seu nivell de precisió). El fet que molta de la infraestructura de refugi dels anys seixanta del segle xx hagi estat represa, modernitzada i ampliada, a més, fa pensar que la ciutat es planteja seriosament descongestionar-se en superfície desdoblant-se sota terra.
La finalitat del Pla mestre del subsòl de Hèlsinki és crear les condicions per a la transformació de les instal·lacions comunitàries de manteniment, defensa civil, xarxa viària, dipòsits, etc. cap a altres activitats, públiques i privades
Així és: d’aquí a 2020 es preveu que uns quatre-cents locals i espais de diferents tipologies, amb un volum total de 9 milions de m3, ocupin el subsol de la ciutat, en diversos replans, entre els 24 m i els 80 m sota el nivell del mar. Hi haurà aparcaments, cosa que no és inhabitual, però també una piscina de dimensions olímpiques, una pista de patinatge, una altra d’hoquei sobre gel, un estadi d’atletisme, un centre comercial, complexos d’oficines... tot relligat per una densa xarxa de túnels i passadissos per tal que els ciutadans puguin desplaçar-se d’un punt a l’altre de la ciutat –tant de la subterrània com de la de superfície– resguardats de les inclemències hivernals de la capital finesa. Els impulsors d’aquesta actuació precisament invoquen el fet que els espais subterranis gaudeixen de temperatures moderades i relativament uniformes al llarg de l’any. Malgrat el que pugui semblar, aquests espais també solen ser més resistents als moviments sísmics.
Un altre avantatge del creixement cap al subsol és el fet que la ciutat es pot densificar sense augmentar l’alçada dels edificis ni consumir terres agrícoles o espais naturals, i pot augmentar la seva població sense que es produeixi dispersió urbana.
De retruc, aquest creixement de Hèlsinki cap avall podria servir també per donar una resposta als embussos que pateix la ciutat: la capital finlandesa podria proveir-se de tot el que necessita quasi exclusivament pels seus espais subterranis, alleugerint el trànsit en superfície tot fent-ne desaparèixer milers de camions i de vehicles de repartiment.
Els túnels de Hèlsinki, cada cop més a prop de ser explotats per a la vida ciutadana (© Antti T. Nissinen)
Nova York: natura subterrània
Més enllà de les funcions tècniques, comercials o àdhuc residencials que pot complir el subsol urbà, també en pot tenir d’entorn natural per al passeig i l’esbarjo ciutadà. És el que pretén aconseguir la Lowline de Nova York.
Aquest parc subterrani, a 4,5 m de profunditat i amb una extensió d’uns 10.000 m2, s’ubicarà en una terminal de troleibusos en desús a la zona de Williamsburg Bridge, al Lower East Side de Manhattan, al costat de la parada de metro d’Essex Street. L’espai, malgrat més de seixanta anys d’abandonament, conserva algunes característiques arquitectòniques que li confereixen un cert encant (llambordes, sostres de volta...) i que ara es veuran completades amb un espai naturalitzat per a gaudi de la ciutadania, en una de les zones amb menys verd urbà de la ciutat de Nova York.
Àmbit de l'actuació, al Lower East Side de Manhattan '(© thelowline/Raad Studio 2018)
Els promotors de la Lowline pretenen crear una nova tipologia d’espai públic, respectuós amb el patrimoni històric de la ciutat, que alhora proporcioni opcions de gaudi ciutadà i que ajudi a revitalitzar l’economia de la zona, així com l’estació de transport públic adjacent., i que serveixi també com a espai per a manifestacions culturals i activitats comunitàries. En aquest sentit cal assenyalar que la implicació dels residents de la zona en el disseny del projecte ha estat molt important des de bon començament.
El projecte es va proposar l’any 2011 i ràpidament va suscitar l’interès dels mitjans; l’any següent la idea va aconseguir finançament (col·laboratiu) i es va obrir al Lower East Side una instal·lació de demostració de la tecnologia que servirà per dotar de llum natural el parc quan estarà enllestit –probablement l’any 2021.
La tecnologia solar proposada, de Raad Studio, s’ha anomenat “remote skylight”. En aquest esquema, la llum solar travessa una coberta de vidre i és reflectida i concentrada en el punt focal d’un col·lector parabòlic, des d’on és dirigida avall per conductes de fibra òptica, cap a una superfície reflectora que fa les funcions de distribuïdor. D’aquesta manera, s’aconsegueix d’una banda que les plantes que poblaran la Lowline puguin realitzar la fotosíntesi i que al parc no calgui il·luminació elèctrica.
Funcionament del sistema "remote skylight" de Raad Studio '(© thelowline/Raad Studio 2018)
Els captadors de llum són direccionals per afavorir el màxim aprofitament de la llum solar en cada època '(© thelowline/Raad Studio 2018)
Superfície reflectora distribuïdora, abans de la instal·lació '(© thelowline/Raad Studio 2018)
Les característiques del futur parc van ser presentades i debatudes a bastament gràcies al Lowline Lab: aquest laboratori, instal·lat prop de la ubicació definitiva del nou parc subterrani, va tancar el març de 2017 després d’un any i mig de funcionament, havent rebut més de cent mil visitants. Va servir per dur a terme accions de promoció i de demostració de la tecnologia “remote skylight” que s’emprarà a la Lowline, i de la flora que podrà acollir el parc: al Lowline Lab hi havia uns tres mil exemplars d’una setantena d’espècies vegetals.
Recreació de la futura Lowline novaiorquesa '(© thelowline/Raad Studio 2018)
Autors
Redactat per: Alfonso Martínez Jaume
Per saber-ne més: Hèlsinki: pla mestre del subsol, The Lowline
