Barreres tarifàries biomètriques.

La biometria podria substituir els mitjans físics de pagament per accedir al transport públic, agilitant el flux d’usuaris i dissuadint els defraudadors.

Sense aturar-se, sense contacte, sense portes...
Autors

Sense aturar-se, sense contacte, sense portes...

A la Cimera Global del Transport de la UITP celebrada a Mont-real el passat mes de maig s’hi va presentar, entre moltes altres novetats, el sistema de la companyia britànica Cubic Transportation Systems Ltd., que aspira a substituir, almenys parcialment, els mitjans físics de pagament en el transport públic. Cada cop més sistemes tradicionals com les fitxes i les targetes magnètiques cauen en desús, i són substituïts per tecnologies sense contacte, per les targetes de crèdit o pel telèfon mòbil. En els darrers anys, en part com a resposta a amenaces reals o percebudes (terrorisme, immigració il·legal), s’han fet grans avenços en l’escaneig facial tridimensional. Aquesta tecnologia s’està revelant efectiva quant a cost i eficaç en les seves finalitats (habitualment de control de persones, val a dir); d’altra banda comença a generalitzar-se, fins al punt que probablement ja la incorporaran alguns ginys electrònics de gran consum d’aparició imminent.

Sembla que el transport públic no restarà al marge d’aquesta tendència; si més no, el reconeixement facial com a mètode d’accés i de pagament als mitjans de mobilitat col·lectiva es va demostrar com una solució factible en les simulacions que en va fer la companyia Cubic al certamen quebequès. Així, en un futur proper, potser tot el que caldria per accedir al metro, posem per cas, seria la cara, la mà o qualsevol altre part o tret corporal caracteritzat biomètricament.

El sistema presentat per Cubic, anomenat Gateless Gateline, ha estat desenvolupat amb ajuda financera del Railway Safety Board del Departament de Transport britànic , que també ha dotat econòmicament altres dos projectes, en el marc del concurs Future Ticketing Detection, que es postula com una competició “per explorar noves idees en la gestió de les aglomeracions a les estacions ferroviàries, fent seguiment de la densitat de dites aglomeracions i redirigir-ne els fluxos, a fi de millorar la seguretat del passatger i de protegir els ingressos dels operadors”. Les bones paraules no poden amagar malgrat tot les enormes possibilitats que obren sistemes com el que presentem per al control social, cal assenyalar.

Gateless Gateline hauria d’entrar en proves almenys en una estació del metro de Londres i en una de ferrocarril regional del Regne Unit l’any que ve.

Precisament treballant amb dades del metro londinenc, Cubic assegura que amb Gateless Gateline la capacitat d’admissió passaria dels vint-i-cinc usuaris per minut actuals a més del doble, fins a seixanta, que és el flux de passatgers que es calcula per a un horitzó de trenta anys, atesos els increments anuals de passatge.

Per aconseguir aquest augment de capacitat, el que cal fer, segons Cubic, és eliminar les barreres físiques d’accés (portes, torniquets...) i substituir-les per un sistema consistent en el registre previ de l’usuari davant l’agència de transport (via telèfon mòbil) i en la utilització d’un moneder electrònic (aquesta manera de fer ja s’empra, val a dir, en diverses ciutats del món que han habilitat sistemes d’accés al transport via smartphone per mirar de fer front a les congestions a les barreres tarifàries).

Però amb Gateless Gateline, un cop a l’estació, el procediment anterior s’ha de completar amb una cabina de registre biomètric complementari, que capturi la imatge tridimensional de la cara de l’usuari (altres possibilitats serien l’anàlisi de la manera de caminar, o l’escaneig ocular o palmar).

Un cop completat el registre, ja es podria passar per la Gateless Gateline: sense haver de tocar res, un sensor Bluetooth dels laterals detrauria els diners corresponents del moneder electrònic i permetria el pas, i simultàniament, càmeres d’escaneig tridimensional a la part davantera de Gateless Gateline captarien la imatge de la cara de l’usuari (o de la característica física que calgui), i comprovaria si està registrat; si tot fos correcte, els llums verds indicarien que la persona està autoritzada per accedir a l’estació (no mancarà qui pensi que té quelcom de pervers aquest afany de captar imatges, que potser és sobrer si al capdavall el passatger ja ha pagat el viatge; els defensors de tal sistema en canvi invocaran conceptes com la seguretat o la lluita contra el frau).

Val a dir que Gateless Gateline es propugna de moment com un sistema complementari a les barreres tarifàries convencionals, per accelerar el flux de viatgers, més que no pas com un mètode totalment substitutori: podria conviure amb les portes d’accés tradicionals, destinades a altres tipologies d’usuaris, potser més ocasionals (turistes, posem per cas); o gent que no vol ser monitoritzada contínuament; o persones que no disposen de telèfon intel·ligent (i que malgrat tot formen part de la ciutat que vol ser intel·ligent, per més que a aquesta li puguin pesar).

Anant més enllà, no es descarta la possibilitat que el sistema acabi prescindint totalment dels dispositius mòbil i s’arribi a allò que Cubic anomena “fitxes biomètriques virtuals”: això consistiria en el fet que, un cop els sistemes de detecció i reconeixement s’han acostumat a un usuari (posem per cas, perquè agafa el metro cada dia d’entre setmana aproximadament a la mateixa hora), en prevegin l’arribada, el reconeguin a partir dels centenars de fotografies seves que hi ha a la base de dades i el deixin passar, i li cobrin la tarifa fins i tot en absència de telèfon mòbil.

Cal assenyalar també algunes implicacions més desagradables de tot plegat: si malgrat no tenir diners al moneder electrònic algú passa per la Gateless Gateline, immediatament n’avisaran els corresponents llums vermells, i al moment la cara de l’infractor apareixerà als monitors del personal de seguretat, que també podrà saber si es tracta d’un defraudador habitual, per exemple. Si a més resulta que l’infractor consta registrat al sistema, rebrà la multa automàticament a casa seva.

En conclusió, un sistema tecnològicament prometedor i probablement eficaç, tot i que amb alguns aspectes que poden provocar recels justificats: caldria veure fins a quin punt aquesta mena de sistema fa de la ciutat intel·ligent un entorn equitatiu i garant de la llibertat individual.

Vegeu tot seguit algunes recreacions del funcionament dels sistema: