L’atzar permet trobar un possible aliat insospitat en la lluita contra la contaminació per residus plàstics.
De plaga a animal útil?
Galleria mellonella és un insecte lepidòpter, concretament una arna força comuna a Europa, que en la seva fase larvària parasita els ruscos d’abelles i s’alimenta de la cera. Constitueix una plaga bastant estesa i per als ruscos petits pot ser letal.
Precisament l’apicultura és una de les aficions de Federica Bertocchini, que no fa gaires mesos va assistir impotent als estralls causats per aquestes arnes de la cera als seus ruscos. Mentre retirava la cera infestada d’erugues l’anava dipositant en unes bosses de plàstic (concretament, de polietilè (PE)). Poc després, al cap d’uns quaranta minuts, va començar a detectar forats a les bosses, i va constatar que no eren causats pels intents de fugida de les erugues, sinó més aviat pel fet que, literalment, aquestes es menjaven el plàstic. No semblava que en volguessin sortir.
Larva de Galleria mellonella o arna de la cera
Bertocchini, investigadora de l’Institut de Biomedicina i Biotecnologia de Cantàbria (IBBTEC), va reunir un equip de científics per analitzar l’ocorregut. El que van descobrir va ser que el polietilè es degradava ràpidament fins i tot quan les erugues eren esclafades i escampades per la bossa, cosa que semblava indicar que o bé l’insecte o bé algun bacteri del seu sistema digestiu produïen algun enzim capaç de descompondre aquesta mena de plàstic (com a resultat del procés, val a dir, s’obtenia etilenglicol). La taxa de degradació del PE amb Galleria mellonella es va fixar en 92 mg de massa plàstica en dotze hores.
Per posar-ho en perspectiva, el polietilè constitueix prop del 40% de la demanda total de plàstic europea (segons dades de l’associació de fabricants Plastics Europe), i més d’un terç acaba sense tractar o dispers en l’entorn. Cal tenir en compte a més que la vida del PE a la natura fins a la descomposició total s’acosta als quatre-cents anys. Sembla doncs que la troballa podria convertir-se en una important eina per a la lluita contra l’acumulació de polietilè als abocadors i als oceans, per exemple.
Si finalment es demostrés que el responsable del procés de descomposició ràpida d’aquest plàstic és un únic enzim, no seria excessivament complicat ni costós reproduir-lo en gran escala amb enginyeria biotecnològica, segons el parer de Paolo Bombelli, del Departament de Bioquímica de la Universitat de Cambridge, autor del primer estudi que es va publicar sobre la qüestió, a Current Biology.
Bombelli creu que la capacitat de digerir indistintament cera d’abelles o polietilè respon al fet que els enllaços que cal trencar són similars en totes dues substàncies, ja que, com assenyala, l’estructura química de la cera no difereix granment de la del polietilè. També diu que cal prosseguir la recerca per determinar si l’enzim que possibilita la ràpida degradació del PE es troba a la saliva de l’eruga de Galleria mellonella o bé, com s’ha apuntat, és produït per bacteris simbiòtics digestius.
La troballa, explicada per la premsa (cal prendre amb prudència la informació que assegura que l’enzim descomponedor de PE es troba a la saliva de la larva de l’arna de la cera) (© Agence France-Presse)
Autors
Redactat per: Alfonso Martínez Jaume
Per saber-ne més: Phys.org, Plàstics Europe
