Fa gairebé una vintena d'anys uns investigadors nord-americans van haver d'abandonar un projecte experimental de conservació ambiental a Costa Rica. Recentment s'ha vist que la natura l'ha continuat pel seu compte, amb òptims resultats.
Universitats, fàbriques de sucs, plets i abandonament
A les acaballes de la dècada dels noranta del s. xx es van abocar en una pastura degradada de Costa Rica prop de 12.000 t de peles i polpa de taronja, procedents d'una fàbrica de sucs propera, com a part d'un projecte experimental de conservació ambiental de la universitat estatunidenca de Pennsilvània. Tot just un any després d'iniciar-se, el projecte es va haver d'interrompre. Ningú es va ocupar de retirar els residus abocats, que van quedar allà podrint-se.
Setze anys després, volent tornar a l'abocador, uns altres investigadors, de la Universitat de Princeton, van haver d'engegar dues expedicions només per localitzar l'indret. I és que ja no hi quedava ni rastre de les restes de taronja: el lloc, d'unes 3 ha d'extensió, havia esdevingut irrecognoscible, s'havia convertit en una selva esponerosa, carregada de lianes.
Pel que sembla, van ser els residus de la fàbrica de sucs els que van ajudar a la recuperació del terreny (abans pràcticament erm a causa de les cremes dutes a terme), amb una velocitat que es fa difícil de creure, i sense cap mena d'intervenció humana atès l'abandonament sobtat del projecte de conservació primitiu. L'indret de fet havia assolit una densitat vegetal molt superior a la de l'entorn, constituït per herbassars poc vigorosos.
El projecte originari, en aquest sentit, el que pretenia era precisament fer de la zona una ampliació d'un parc natural proper (Guanacaste, al nord-oest del país); però pel que sembla, els sòls es trobaven massa degradats. Va ser llavors quan es va oferir a la fàbrica de sucs la possibilitat d'abocar els seus residus de taronja a l'indret, de manera gratuïta, en un intent d'enriquir els sòls amb aquesta biomassa.
12.000 t de peles i polpa de taronja: no n'han passat ni vint anys, i en el seu lloc ja hi ha un bosc frondós (© University of Pennsylvania)
Val a dir que fins i tot abans que el projecte es cancel·lés els resultats de l'abocament de les restes vegetals s'havien revelat prometedors: en aquest sentit, mig any després de la deposició de les peles i la polpa de taronja, aquestes ja s'havien transformat, de manera totalment natural, en un llim negre i espès ple de larves de mosca. Poc després el llim ja s'havia incorporat al sòl. I un xic més tard, els investigadors de la Universitat de Pennsylvania van haver de marxar-ne: en aquell moment els resultats obtinguts eren esperançadors, però el lloc encara distava molt d'assemblar-se a un bosc. (Com a curiositat: el motiu de l'abandonament del projecte va ser el fet que una companyia de sucs rival de la que havia dipositat les restes la va denunciar davant la justícia, acusant-la del malmetre els encontorns del parc natural, i va guanyar el plet).
El que van trobar els investigadors de Princeton l'any 2014, setze anys després de l'abocament, i un cop localitzat l'indret, va ser que les zones que havien acollit els residus estaven notablement més sanes que les àrees circumdants; la qualitat del sòl era molt més gran, la biomassa arbòria més abundant (i incrementada en un 176% respecte de la inicial), la diversitat d'espècies vegetals més rica i el dosser més atapeït. Alguns exemplars, particularment de figuera, havien assolit a més dimensions considerables.
L'equip de recerca creu que aquests resultats es deuen als nutrients derivats de les restes de taronja i al fet que, en el moment de l'abocament, el lloc va quedar virtualment lliure d'herbes invasores, sepultades sota les muntanyes de peles i polpa provinents de la fàbrica de sucs.
A parer del Departament d'Ecologia i Biologia Evolutiva de la Universitat de Princeton, al qual pertanyen els investigadors, aquesta història mostra el potencial dels residus agrícoles i agroalimentaris a l'hora de regenerar els boscos, amb els beneficis que això comporta en termes de captura de CO2, i amb un cost econòmic inexistent. Tot plegat constitueix una actuació on totes les parts implicades hi surten guanyant: en el cas de Costa Rica, el parc natural, la fàbrica de sucs i el conjunt del medi ambient.
Aquesta actuació es va publicar a la revista Restoration Ecology el mes d'agost de 2017.
La zona d'abocament, de 3 ha d'extensió: a la dreta de la imatge es mostra un fragment de la part tractada; a l'esquerra, els entorns que no van rebre els residus de taronja (foto per gentilesa de Tim Treuer)
Autors
Redactat per: Alfonso Martínez Jaume
Per saber-ne més: Princeton University, Restoration Ecology
