Destaquem
"Vers des périurbains assumés" [PDF]
Com es desprèn de la majoria de les anàlisis demogràfiques i geogràfiques del període 1996-2006, la periurbanització, amb diferents intensitats i sota diversos noms (sigui extensió urbana, polarització perifèrica, creixement en taca d’oli, desenvolupament residencial litoral, etc.), prossegueix a França. Això és degut al fet que, malgrat ser percebut com insostenible pel seu caràcter de consumidor de recursos i de vector de desplaçaments, el fenomen periurbà segueix sent considerat una resposta vàlida a les aspiracions de molts ciutadans a una determinada manera de viure, i als interessos d’operadors públics i privats, que hi tenen el seu mercat i el seu motor de desenvolupament. Aquesta conjuminació d’interessos fa que de moment el fet periurbà no conegui aturador, a pesar de les intencions dels encontres de la Grenelle de l’Environnement (reunions de caire polític que van tenir l’octubre de 2007 per fixar les directrius de França en matèria ambiental a llarg termini, i que van conduir a la redacció d’un nou Codi d’urbanisme).
En aquest context, des de 2007, i a l’empara de la DATAR (Délégation interministérielle à l’aménagement du territoire et à l’attractivité régionale), s’han vingut duent a terme treballs teòrics sobre el tercer espai, l’espai periurbà, entre els quals hi ha, dins la sèrie Territoires2040, l’estudi "Vers des périurbains assumés Quelques pistes stratégiques pour de nouvelles régulations de la question périurbaine".
Els autors de l’estudi rebutgen d’entrada la perversitat o la virtut d’un model o un altre d’ordenació territorial, assumint que, en qualsevol cas, cap model es dolent ni bo per se, des del punt de vista espacial i social, sinó que com a màxim se’n poden estudiar les qualitats i el projecte, o la manca de projecte, que l’ha guiat. D’altra banda, els autors creuen impossible condemnar sens més el fet periurbà, adduint que la societat no es pot transformar per decret i recordant que, sovint, els principals portaveus del discurs antiperiurbà són els mateixos actors que l’han fet possible, siguin polítics, institucions, governs locals, empreses... Els autors creuen que el que cal ara és posar en marxa polítiques de la periurbanització que, sense fomentar la dispersió urbana, siguin capaces de donar resposta a aquest teixit urbà fora de la ciutat, en terrenys de camp en mutació.
Dinàmica de la construcció al camp i a la ciutat
Com ja s’ha dit, els autors no pretenen denunciar una suposada insostenibilitat fonamental de la periurbanització, sinó reconèixer la multiplicitat de formes que adopta el fenomen, defugint la visió monolítica i inapel·lable de l’ambientalisme acèrrim, i identificant, en hipòtesi prospectiva, escenaris de futur probables, o almenys possibles, per a aquests territoris. No volen, tampoc, dir quines configuracions finals són les desitjables, ni les desitjades, sinó proposar les eines que, sigui quina sigui l’opció final, permetin escollir una estratègia adequada i implantar unes polítiques adients al model territorial resultant. Com diuen els mateixos autors, l’objecte de l’estudi són les polítiques del fet periurbà, i no la lluita contra aquest fet.
El mètode emprat pels responsables de l’estudi ha inclòs l’enquesta directa a diversos actors dels territoris analitzats, que han expressat els trets distintius dels seus àmbits geogràfics concrets, sobretot deguts a la distància del centre urbà respectiu: els escenaris admeten tantes variants com casos es vulgui considerar, i per tant, la conversió del problema periurbà en la solució periurbana passa per la implantació de polítiques diferenciades per a cada situació.
Com a resultat, s’han esbossat una trentena de propostes, enquadrades segons sis factors principals: accions sobre el sòl com a bé immoble; polítiques públiques sectorials; organització dels territoris; urbanisme; fiscalitat i finances; i marc de referència de la periurbanitat. D’entre les trenta propostes esmentades, a l’estudi n’hi apareixen les que, en opinió dels autors, poden tenir més interès en el moment actual. Val a dir que les propostes resten subjectes sempre a eventuals desenvolupaments, millores, adaptacions o aprofundiments, com a conseqüència, sobretot, de l’activitat legislativa.
El factor primordial que cal determinar sempre amb detall en tota proposta, sigui quin sigui el model final del territori periurbà, és, segons el parer dels autors de l’estudi, la política sobre el sòl en tant que bé immoble, pel seu caràcter anticipatori. En funció de l’escenari de què es tracti, aquesta política sobre el sòl podrà donar fruits tan dispars com la densificació i renovació urbanística o, contràriament, la prohibició d’edificar en determinats territoris. Pel que fa a la resta de factors esmentats abans, les darreres pàgines de l’estudi n’assenyalen el grau d’importància i la implicació en cadascun dels possibles resultats de l’espai periurbà.
Vejam ara quins són els escenaris possibles del tercer espai, en l’horitzó 2040, amb les estratègies adients per gestionar-ne cadascun d’ells. Per a cada escenari s’assenyala a més l’opinió majoritària que va suscitar entre els enquestats:
Escenari 1, el triomf de les conferències de Grenelle
El continu urbà engoleix el teixit periurbà, densificant-lo, de manera que la periurbanització s’atura o esdevé un fenomen menor. Si per a 2040 s’acaba imposant la ciutat compacta, en part per polítiques públiques que la fomentin, en part per raons estructurals com el cost de l’energia i de la mobilitat, caldrà reforçar l’eficàcia de les normes de la ciutat compacta al llarg dels corredors de transport públic, i treballar perquè la nova cohesió territorial vagi acompanyada de cohesió social: per evitar que tingui lloc una nova segregació, pot ser útil la instal·lació, en les zones de densificació recent, d’equipaments i serveis col·lectius d’una certa magnitud. I, en tot cas, aquest escenari exigeix una política ferroviària centrada en els trajectes de rodalia.
D’altra banda, tornarà a haver-hi, de nou, dos sistemes: l’urbà i el rural, cadascun amb les seves polítiques específiques, i cadascun amb els seus avantatges: qualitat urbana en un territori, qualitat agrícola en un altre. En aquest sentit, pot convenir que els poders públics donin suport a l’agricultura per evitar noves periurbanitzacions de les zones rurals mitjançant la reconversió de sòl rústic en sòl edificable. Caldrà en tot cas donar poders amplis a les institucions de l’aglomeració urbana, així com als municipis rurals.
Aquest escenari urbà compacte és reconegut com positiu, però molta gent dubta que es generalitzi efectivament.
Escenari 2, la sorpresa de l’abundància
S’imposa la dispersió generalitzada, gràcies a solucions tècniques que fan sostenibles les baixes densitats i, en conseqüència, permeten accedir al confort espacial desitjable.
Aquest escenari és, per a alguns, insostenible i, per tant, no hauria de guiar les polítiques públiques; d’altres, en canvi, el consideren realista.
En el supòsit que en l’horitzó 2040 hi hagi noves solucions ecotècniques en matèria de mobilitat, d’habitatge i de producció i consum d’energia que permetin la perpetuació de l’enrariment urbà, caldrà facilitar una nova urbanització del camp que en sigui el motor de desenvolupament i que permeti el confort espacial del màxim nombre de persones.
Totes les regions de la França metropolitana veuran un esponjament urbà, especialment aquelles que, tot indica, hauran entrat en declivi d’aquí a vint anys. L’espai reclamarà un desplaçament de la densitat, i caldrà treballar amb les regions i els departaments de l’anomenada diagonal del buit (de la Mosa a les Landes, vegeu més avall), que es podran beneficiar del capgirament espacial alimentat per la nova dispersió. En aquestes zones s’hauran de desenvolupar solucions d’ordenació del territori conformes a les noves tècniques en habitatge, mobilitat, accés als serveis i al consum, i teletreball. El paper dels poders públics serà treure al mercat el sòl no urbà i donar suport financer a les solucions individualitzades d’ordenació territorial sostenible i a la seva promoció tècnica: nous materials, llars energèticament positives, vehicles elèctrics, teleserveis, etc. L’acció ordenadora serà descentralitzada i en partenariat.
França metropolitana: la diagonal del buit, en l’eix SO-NE
Escenari 3, la revenja de les perifèries
En aquest escenari, el factor agronatural esdevé central i és l’estructurador de noves relacions entre la ciutat i el camp; els espais intermedis, abans periurbans, es converteixen en reservoris perirurals.
Aquest escenari gaudeix del favor de les perifèries, però sovint s’han expressat temors sobre els efectes segregadors que podria tenir.
Suposant que en l’horitzó 2040 l’espai periurbà s’hagi transformat en la zona riberenca d’espais naturals protegits, caldrà portar a efecte una política a molt llarg termini de preservació ambiental per preveure futurs santuaris, organitzar-ne els encontorns i valoritzar el conjunt, i, d’altra banda, corregir els efectes segregadors d’aquesta lògica ambientalista donant suport al màxim nombre de projectes perirurals que facin de la natura, alhora que un bé preciós, un bé accessible.
El territori esdevindrà un mosaic d’entitats econològiques determinades per la valorització dels seus propis recursos mediambientals i agronaturals i, molt particularment, per l’agricultura del terrer. Les ciutats seran apreciades pels seus enfilalls d’espais perinaturals de qualitat, amb els quals establiran partenariats de desenvolupament. Els poders públics hauran d’implantar el marc legal i l’enginyeria indispensables per a la certificació fefaent dels espais, dels materials i dels productes del terrer. També hauran de contribuir al finançament solidari de la conservació dels espais. i intervenir en el mercat del sòl a llarg termini.
Les prioritats estratègiques seran, doncs, la preservació dels espais no edificats; les polítiques de certificació; i les solucions de proximitat en tots els àmbits.
Escenari 4, o la nova frontera
L’antic espai periurbà esdevé interterritorial en les seves funcions d’interfície i d’intermediació: en l’horitzó 2040 les grans àrees urbanes es connectaran entre elles pels territoris periurbans respectius, i caldrà organitzar la interterritorialitat política, tècnica i ciutadana, és a dir, les regles per prendre les decisions i assumir les competències de manera compartida. També serà necessari localitzar els indrets estratègics de la interterritorialitat, per desenvolupar-los de manera exemplar i raonada, evitant una nova concurrència, un nou solapament d’interterritoris.
El territori s’estructurarà a partir dels centres metropolitans i de noves polaritats intermèdies amb funcions específiques (molt particularment, aeroports, estacions ferroviàries per a l’alta velocitat, àrees d’activitat econòmica, grans equipaments, pols recreatius, etc.) que de fet reordenaran l’antic espai periurbà.
En aquest context, els poders públics seran la peça clau en el desenvolupament de grans programes d’infraestructures d’interès europeu per a la mobilitat viària, ferroviària, fluvial i aèria, i en la coordinació dels actors locals per permetre que aquests creïn nous punts d’atracció i estableixin noves connexions, acollint-se a les regles de federalisme territorial, cadascun segons l’escala espacial i competencial coordinada per l’estat.
Aquest model suscita l’interès i fins i tot l’entusiasme de molts actors; d’altres en veuen difícil la implantació.
Escenari 5, desprès de la catàstrofe
Pel seu interès ecològic global, l’espai periurbà és requisat per la ciutat que domina la regió, que d’aquesta manera equilibra la seva empremta en un context de fortes limitacions mediambientals.
Aquest escenari genera habitualment poques reaccions, malgrat que hi ha fets concrets que el reforcen.
En el supòsit que el 2040 les limitacions ambientals siguin tals que facin de la vida urbana l’única manera possible de garantir solucions col·lectives en termes de seguretat sanitària i de gestió sostenible dels recursos, llavors caldrà posar els espais periurbans al servei del funcionament ecològic global dels territoris (aigua, aire, biomassa, residus, energia, biodiversitat, etc.). Serà necessari regular les rivalitats entre ciutats d’escala regional, que cobejaran unes perifèries cada cop més llunyanes.
El territori s’organitzarà en extenses regions urbanes sotmeses a severes limitacions tècniques i ambientals, gestionades per consorcis publicoprivats i geloses de preservar els seus filons ecològics perifèrics.
El paper del poder estatal serà secundari respecte del dels poders locals, tant públics com privats: si aquests són potents, l’estat es limitarà a una funció reguladora i de repartiment de recursos. On les aglomeracions tinguin menys poder, l’estat n’haurà de suplir l’acció i intervenir directament en l’inici de l’explotació ecològica de les perifèries urbanes.
En aquest escenari, doncs, les prioritats estratègiques seran el control fundiari de les grans perifèries urbanes, els equilibris ecològics de les ciutats-regió, i l’establiment de poders metropolitans publicoprivats.
Redactat per: Alfonso Martínez Jaume
