Publicacions d'interès de fora del Departament.
- BRADY, Ann (ed.). Top 10 Emerging Technologies 2019. Cologny: World Economic Forum, 2019. 17 p. Publicació en línia
- COCHET, Yves. Devant l’effondrement: Essai de collapsologie. París: Les Liens qui Libèrent, 2019. 256 p.
BRADY, Ann (ed.). Top 10 Emerging Technologies 2019. Cologny: World Economic Forum, 2019. 17 p. Publicació en línia
Aquest informe elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial (WEF) recull les que, segons un panell d’experts, seran les deu tecnologies emergents que marcaran l’any 2019. A l’hora d’avaluar les dotzenes de propostes rebudes, el comitè ha pres en consideració criteris com ara el potencial de millora que les tecnologies presentades ofereixen a la societat i a l’economia, la seva capacitat d’alterar maneres de fer establertes, l’atractiu que presenten per a institucions de recerca i per a inversors malgrat el seu estadi primerenc de desenvolupament, i la probabilitat que en els propers cinc anys hagin estat capaces d’assolir una certa escala. Després de quatre reunions virtuals, el panell d’experts ha determinat les deu tecnologies escollides.
Segons els responsables de l’informe, resulta evident que la tecnologia tindrà un paper crític a l’hora de trobar solucions als reptes que afronta el món avui, des de la disparitat d’ingressos fins al canvi climàtic. Opinen així mateix que les tecnologies recollides en aquesta publicació, a més de demostrar la velocitat que ha assolit la innovació humana, ofereixen una visió del que serà un futur inclusiu i sostenible.
I prossegueixen dient que les tecnologies que emergeixen avui seran les que acabaran configurant el món de demà, amb impacte en la societat i l’economia globals. Immersos en la quarta revolució industrial, cal assegurar que la humanitat pugui beneficiar-se de les innovacions i seguir prosperant.
Anant al detall de l’informe, les tecnologies emergents de 2019 que cauen dins el camp d’actuació del Departament són, segons numeració del document, els següents:
1. Bioplàstics per a una economia circular
Menys del 15% del plàstic és reciclat en l’actualitat, i la major part d’aquest material acaba dispers en l’ambient, on pot persistir durant segles, o a les aigües marines, on fa estralls en la fauna. Els plàstics biodegradables poden en certa mesura alleujar el problema, i contribuir a assolir una circularitat en què un material sorgit de la biomassa acabi convertint-s’hi de nou. Les varietats de bioplàstics actuals, com les fabricades amb blat de moro, canya de sucre o greixos i olis residuals, ofereixen en general poca resistència. Com a tecnologia emergent que cal seguir en aquest camp apareixen altres varietats de plàstics biodegradables fabricats a partir de cel·lulosa o de lignina, que es poden obtenir de vegetals no alimentaris o de subproductes agrícoles. Recentment s’han trobat maneres de monomeritzar les cadenes de cel·lulosa i de lignina, per exemple amb enzims modificats genèticament, i comencen a sorgir empreses especialitzades en aquests processos. Malgrat les barreres que encara troben aquestes actuacions, com ara el cost i les quantitats d’aigua i de terra necessàries per produir aquests materials alternatius, els nous procediments mostren com la síntesi de solvents i biocatalitzadors més eficients pot contribuir a assolir la circularitat en un sector tan important com el del plàstic.
5. Fertilitzants intel·ligents per reduir la contaminació ambiental
La manera tradicional de fertilitzar, amb urea o amoníac i amb potassa (que respectivament produeixen nitrogen i potassi en reaccionar amb aigua), i amb l’addició de compostos de fòsfor, no és gaire eficient: pocs d’aquests nutrients arriben a les plantes, i en canvi sovint el nitrogen acaba a l’atmosfera i el fòsfor a les capes freàtiques, produint de vegades problemes d’eutrofització. Davant aquests inconvenients, les formulacions d’alliberament controlat poden assegurar una millor absorció dels nutrients, amb la qual cosa en caldrà menor quantitat. Per exemple, els fertilitzants d’alliberament lent es troben dins càpsules que alenteixen l’accés de l’aigua a l’interior i per tant la dispersió descontrolada dels nutrients. Recentment han aparegut noves presentacions que no només alenteixen la dispersió, sinó que retarden la conversió de les substàncies d’inici, com la urea, en nutrients. També existeixen materials que serveixen per programar les càpsules per tal que alliberin els nutrients només si es donen determinades condicions de temperatura, humitat o acidesa del sòl. Tot plegat, avui dia ja es poden fabricar càpsules a mida, segons les necessitats de conreus específics o en funció de les condicions ambientals.
7. Seguiment i embalatge alimentaris avançats
Més de quatre-centes mil persones moren anualment al món per intoxicacions alimentàries, segons l’OMS. Sovint, trobar-ne la font és lent, atesos els llargs recorreguts que fan els aliments des del seu origen fins al consumidor final. A més, no sempre hi ha interconnexió entre els registres dels diferents operadors que gestionen la cadena de subministrament alimentari. I un altre problema és que de vegades aliments en perfecte estat acaben destruïts juntament amb els aliments en males condicions. Hi ha però un parell de tecnologies que poden contribuir a evitar aquestes situacions. En primer lloc, s’estan començant a desenvolupar aplicacions de cadena de blocs (podeu remetre-us al Butlletí núm. 29 per a una explicació bàsica sobre aquest sistema) a fi de resoldre el problema de la traçabilitat: la integració de productors, distribuïdors i comercialitzadors en cadenes de blocs comunes, com la IBM Food Trust, permet portar un registre inalterable de tota la cadena de subministrament, i detectar els articles contaminats en pocs segons, sense malbaratar en el procés aliments perfectament aptes per al consum. I en segon lloc, les millores en l’embalatge dels aliments proporcionen noves maneres de determinar si els aliments han estat emmagatzemats en condicions correctes, o si estan començant a fer-se malbé: ja existeixen embalatges sensoritzats que poden fer seguiment de les propietats dels aliments que contenen, amb etiquetes que canvien de color si el producte ha estat exposat a temperatures excessives, o que ho van fent conforme s’acosta la data de caducitat de l’aliment. També s’estan desenvolupant sensors que detecten els subproductes gasosos dels articles que comencen a corrompre’s. De moment, el principal inconvenient d’aquests embalatges intel·ligents és el cost.
8. Reaccions nuclears més segures
L’energia nuclear és habitualment considerada perillosa, però d’altra banda no emet GEH. Així doncs, si els riscos associats als reactors nuclears es poguessin minimitzar, l’energia nuclear podria ser una integrant perfectament vàlida d’un mix energètic neutre quant a CO2. A més, és una energia comparativament barata en relació amb fonts renovables com la solar i l’eòlica. Atès que alguns dels accidents nuclears més greus s’han produït per sobreescalfament dels cilindres de zirconi que contenen el combustible radioactiu, potser el que cal és trobar maneres d’assegurar que el sobreescalfament no tingui lloc, o no pugui produir explosions. Algunes companyies ja hi estan treballant: n’hi ha que desenvolupen revestiments de zirconi recobert que minimitza les possibles reaccions del zirconi amb l’aigua i per tant l’eventual alliberament d’hidrogen, que és explosiu; d’altres estudien la substitució de l’aigua per sodi líquid o salts moltes com a medi de transferència de la calor de fissió, a fi d’evitar la producció d’hidrogen; també es treballa amb la possible utilització d’heli com a refrigerant de les centrals nuclears; una altra possibilitat és la substitució del zirconi, o àdhuc del combustible nuclear (diòxid d’urani, habitualment), per altres materials que es poguessin incorporar als reactors que ja existeixen sense grans modificacions (com a avantatge complementari, el desenvolupament de nous combustibles podria fer que el rendiment de les centrals nuclears fos més gran). Es creu que en la propera dècada ja s’estarà en disposició d’anar introduint progressivament algunes d’aquestes noves configuracions en plantes nuclears: cal aconseguir que els assajos in situ resultin reeixits, i que els organismes reguladors hi donin l’aprovació.
10. Emmagatzematge d’energies renovables a escala comercial
La urgència per descarbonitzar els sistemes energètics i els costos cada cop més baixos de les energies solar i eòlica fan que la manera de produir electricitat es trobi actualment immersa en una transformació radical. Ara bé, el caràcter intermitent de les fonts energètiques esmentades fa imperatiu trobar la forma d’aconseguir que les centrals i infraestructures elèctriques esdevinguin emmagatzemadores d’energia. D’aquí l’interès creixent que suscita per exemple la tecnologia de les bateries de ió de liti, enfront altres mètodes d’emmagatzematge energètic més tradicionals, com ara les centrals hidroelèctriques reversibles. Aquest interès creixent també respon al fet que l’eficiència i la fiabilitat d’aquestes bateries han anat augmentant progressivament, mentre que el cost n’ha anat disminuint. D’aquesta manera, en pocs anys s’ha assistit a un creixement significatiu de la capacitat d’emmagatzematge instal·lada, i segons algunes anàlisis el cost de l’electricitat que prové d’aquestes bateries ha caigut de més d’un 75% en tot just set anys. Tot plegat fa pensar que aquesta tecnologia aviat podrà competir amb les plantes elèctriques que subministren energia quan la intermitència de l’energia eòlica o solar, o l’alta demanda, ho fan necessari, i que habitualment funcionen amb gas natural. Així, es passarà d’utilitzar les bateries de ió de liti com a mètodes d’ajustament ràpid i puntual per mantenir estable la producció elèctrica, a fer-les servir com a font principal per a períodes cada cop més llargs, i que a hores d’ara ja poden arribar a les quatre hores. L’informe del WEF apunta que durant els propers cinc a deu anys la bateria de ió de liti romandrà com a tecnologia dominant per a l’emmagatzematge d’energia, i que s’arribaran a capacitats equivalents a vuit hores de subministrament. Però si es volen assolir escales temporals més llargues, finalment caldrà anar més enllà d’aquest tipus de bateria: a l’horitzó apareixen ja els possibles mètodes substitutoris, alguns de relativament senzills, com l’emmagatzemament per gravetat (vegeu per exemple el Butlletí núm. 30), altres de més exigents tecnològicament, com ara la bateria de flux, amb bombament d’electròlits líquids, o la pila de combustible d’hidrogen millorada.
Podeu consultar l’informe complet aquí (format PDF).
COCHET, Yves. Devant l’effondrement: Essai de collapsologie. París: Les Liens qui Libèrent, 2019. 256 p.
Yves Cochet fou el ministre francès de Medi Ambient entre 2001 i 2002, en el Govern de Lionel Jospin. Recentment ha publicat el llibre que presentem, on assegura que l’enfonsament del món (cal entendre, de les societats mundialitzades) serà una possibilitat a partir de 2020, una probabilitat el 2025, i una certitud cap a 2030. Segons ell, vivim instal·lats en la negació, però l’escenari de l’enfonsament és inevitable, i a hores d’ara el màxim a què podem aspirar és a intentar de limitar-ne les conseqüències.
Arran d’informes que ja l’any 2002 alertaven de catàstrofes ecològiques lligades a l’evolució del clima i a la pèrdua de biodiversitat, l’antic ministre ja va començar a intuir, mentre ocupava el càrrec, la inevitabilitat de certes crisis que arribarien. Diu, però, que en aquella època ningú no s’imaginava que serien tan intenses, tan imminents i d’abast tan generalitzat i global com amb els anys ha acabat semblant que poden ser. També llavors, l’autor pensava que amb la simple implantació de certes polítiques públiques es podria evitar l’adveniment d’aquestes catàstrofes. Ara ja no.
I és que a partir de 2002, fora de la primera línia de la política, l’autor diu haver tingut ocasió de reflexionar, llegir i escriure molt, sol o dins el si de l’Institut Momentum, fundat el 2011. I va arribar a la conclusió que la hipòtesi de l’enfonsament no és la més extrema, sinó la més probable.
Si l’espècie humana sobreviu a l’enfonsament, cosa que segons l’autor no és segura, hi haurà, en la seva opinió, dues etapes posteriors: un interval de supervivència (2030-2040), marcat per guerres civils, epidèmies i fam, que delmarà la població humana fins deixar-la en uns dos mil o tres mil milions de persones. Cap a la dècada dels cinquanta hi podria haver un període de renaixença, però el món de llavors ja no tindria res a veure amb el que coneixem: sense mitjans de transport, sense electricitat ni telecomunicacions, les societats de llavors seran forçosament sòbries i es basaran en les low-tech, en les tecnologies simples, a partir sobretot del reciclatge de màquines actuals.
L’exministre creu que l’enfonsament mundial tindrà com a punt de partida una crisi energètica: la dependència de les energies fòssils segueix sent excessiva, i les reserves seran cada cop més escasses, o inexplotables, i llur extracció serà cara. Tots els sectors se’n ressentiran: l’agricultura, la salut, la seguretat, les telecomunicacions, les finances. No serà possible que cap d’aquestes activitats encara funcioni en un escenari amb energia inexistent o a preus prohibitius. Certament, segons l’autor, l’explotació del petroli i del gas d’esquist per fracturació hidràulica, sobretot a partir de 2010, pot retardar uns anys l’assoliment del pic de Hubbert, però només això. I les petrolieres inverteixen en aquestes pràctiques sumes enormes de diners esperant una rendibilitat futura que possiblement no arribarà.
A més, el col·lapse general subsegüent a l’energètic serà global, perquè les nostres societats es troben inextricablement lligades a escala mundial. L’autor diferencia doncs el proper enfonsament d’aquells que han patit tantes i tantes civilitzacions al llarg de la història: aquesta vegada, la catàstrofe arrossegarà tota la humanitat.
L’autor opina també que la magnitud de l’enfonsament que s’atansa depassa la capacitat cognitiva de l’ésser humà, i això explica la negació en què molts prefereixen instal·lar-se i que adopta diverses cares: des del climatoscepticisme fins, a l’altre extrem, la fe cega en les possibilitats de la ciència i la tecnologia.
Per limitar els efectes de l’enfonsament o per endarrerir-lo una mica (ja que evitar-lo és impossible segons l’autor), Cochet fa seves algunes opinions que la societat actual ha convertit en tabús, com ara el control de la població mundial. Però no sense raó, Cochet creu que els set mil milions d’habitants del planeta ja no poden aspirar a viure com ho han vingut fent els individus mitjans de les societats occidentals: és senzillament inviable, manquen recursos. L’autor es mostra favorable a la implantació a escala mundial de programes educatius i informatius sobre planificació familiar, i partidari de polítiques innovadores en el sistema de prestacions socials, com ara no incentivar la natalitat a Europa (on l’empremta ecològica de cada individu és de les més significatives) per via d’ajudes públiques –o almenys reduir els ajuts a partir del tercer fill, inversament al que es tendeix a fer.
Però segons l’autor ja és massa tard per a aquesta mena d’actuacions. No hi ha temps i el que cal és comença a planificar la supervivència dels qui quedin, amb mesures concretes: per exemple, el rellançament de la cria dels cavalls de tir, a fi de tenir-ne entre deu i quinze milions d’exemplars a França l’any 2050. L’autor no veu aquesta proposta més ridícula, i en tot cas la troba més justificada, que el mantra dels que creuen en vehicles 100% elèctrics i 100% autònoms per a la data esmentada, com si aquesta actuació per se pogués salvar a ningú de res.
Segons els seus detractors, els col·lapsòlegs no fan sinó reciclar idees ecològiques dels anys setanta, la dècada de l’obsessió pel pic del petroli, que després la història ha acabat desmentint. D’altra banda, certament, les idees de la col·lapsologia no deixen de ser minoritàries dins la comunitat científica. Nogensmenys, tot i reconeixent que es tracta d’un col·lectiu de només alguns milers de persones a nivell mundial, Cochet insisteix repetidament a l’obra en la magnitud de l’enfonsament, intel·lectualment inconcebible (en el sentit literal) per a l’ésser humà.
Ell, de la seva banda, viu prop de Rennes en una finca de set hectàrees que va comprar fa quinze anys juntament amb la seva filla i que ha anat convertint mica en mica en una mena d’indret ecològic, autònom i solidari. Assolides les fites de l’autonomia energètica i hídrica, Cochet vol ara encetar el camí per assolir-ne l’alimentària, mitjançant la permacultura. I pel que fa a la vessant solidària del seu projecte, Cochet assegura que ell no veu la col·lapsologia com un replegament defensiu de l‘individu enfront els altres: al contrari, creu que la cooperació entre veïns serà un dels pilars de les societats de 2050 –si per llavors encara hi ha humans.
