A finals d’abril, un estudi del Servei Meteorològic de Catalunya i l’Hospital Clínic – Universitat de Barcelona analitzava la incidència potencial dels factors climàtics sobre l’expansió de la COVID-19. Un cop passada la primera fase de l’epidèmia, en què les mesures de confinament van reduir l’expansió de la malaltia, l’estudi tenia per objectiu valorar si la calor dels mesos de maig i juny de 2020 podia jugar un paper rellevant en la contenció espontània dels contagis.
Tot i que els efectes del clima es consideren secundaris en contraposició amb d’altres (hàbits sanitaris, densitat i fluxos de població, capacitat de resposta del sistema de salut, etc.), l’estudi conclou que entre maig i juny la climatologia podria ser un factor clau per amortir la capacitat expansiva del virus, atès que en la fase de transició cap a l’estiu les temperatures augmenten prou com per reduir la resposta expansiva del virus.
Estudis de base
Hi ha hagut estudis diversos per investigar els factors que ajuden o limiten l’expansió del virus SARS-CoV-2. En relació amb la influencia potencial de la temperatura i la humitat ambientals, un dels estudis més complets és el de Wang et al. (2020), que a partir de les dades registrades a 100 ciutats xineses, constata que la temperatura i la humitat relativa elevada s’associen significativament amb les reduccions de casos de COVID-19.
L'estudi d’Araujo i Naimi (2020), aparegut el 7 d’abril, desenvolupa 200 models de nínxol ecològic per projectar la variació mensual de la idoneïtat climàtica per a la difusió del coronavirus SARS-CoV-2 al llarg d’un any climatològic típic. Fruit de l’anàlisi, sembla que la temperatura de l’aire, juntament amb la humitat, són els predictors que expliquen millor la distribució dels brots del virus. Les zones amb menor exposició als brots semblen ser les zones massa fredes, i les massa càlides i excessivament humides. Altres estudis, com el de Luo et al. (2020), no atribueixen a la humitat de l’aire un paper tan preponderant
L’estudi elaborat per Miguel B. Araujo (CSIC) i Babak Naimi (Universitat de Hèlsinki) —tot i que encara no està publicat perquè està pendent de la revisió per pars — conclou que la màxima probabilitat d’expansió del virus és la franja entre els -3ºC i els 15ºC de temperatura mitjana mensual. A partir dels 15ºC, la seva capacitat de resposta expansiva comença a disminuir clarament, i per sobre dels 20ºC la probabilitat d’expansió decau a la meitat.
El cas de Catalunya
El Servei Meteorològic de Catalunya ha fornit la informació meteorològica necessària per avaluar en què es podrien traduir els llindars determinats a l’estudi d’Araujo i Naimi. L’anàlisi de dades històriques mostra que les isotermes de 15ºC i 20ºC es van desplaçant progressivament en sentit latitudinal cap al nord entre abril i juliol, assolint cada cop més territori. Al juny gairebé tot el territori català està per sobre dels 15ºC en promig mensual i al juliol només queden per sota dels 20ºC algunes zones del Pirineu.
La informació d’un ampli ventall de sèries climàtiques històriques publicades anualment al BAIC (Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics) de l’SMC s’ha representat en una sèrie de mapes, que mostren la temperatura mitjana mensual a Catalunya dels mesos d’abril, maig, juny i juliol, prenent com a referència el període 1981-2010.
En els dos primers s’observa que, a l’abril, el llindar dels 15ºC queda restringit a les Terres de l’Ebre, però al mes de maig ràpidament cobreix les franges litoral i prelitoral, la depressió Central, el pla de Bages, i s’endinsa a les valls occidentals del Prepirineu.
Al mes de juny, bona part de les valls prepirinenques i pirinenques assoleixen el llindar dels 15ºC, aspecte que es fa més evident i ampli al mes de juliol. Pel que fa al segon llindar, el dels 20ºC, no s’instal·la a Catalunya fins al mes de juny, tot cobrint les franges litoral i prelitoral, les Terres de l’Ebre i la depressió Central. No és fins al juliol quan la isoterma dels 20ºC s’endinsa a les valls prepirinenques, i només en queden excloses les valls més elevades del Pirineu i els cims per damunt dels 1.500 m, aproximadament.
A més de l’efecte de l’augment de temperatura, l’augment de l’índex de radiació UV, que s’esdevé a finals de primavera i a l’estiu també podria tenir un efecte de reducció en la viabilitat i persistència del virus en determinades situacions.
Camp d’estudi en evolució
L’atribució del paper de l’element climàtic en l’expansió de la pandèmia és un camp d’estudi en contínua evolució, per la qual cosa cal prendre aquests resultats encara amb cautela. A més, cal tenir en compte que, malgrat que la climatologia contribueixi a frenar indirectament l’expansió del virus, caldria seguir mantenint les mesures de protecció individual perquè es manté el risc de contagi directe de persona a persona.
Referències
Araujo MB and Naimi B: Spread of SARS-CoV-2 Coronavirus likely to be constrained by climate. MedRxiv (publicat el 7 d’abril del 2020). Disponible a: https://doi.org/10.1101/2020.03.12.20034728
Luo W, Maimuna SM, Liu D, Poirier C, Mandl KD, Lipsitch M, Santillana M: The role of absolute humidity on transmission rates of the COVID-19 outbreak. MedRxiv (publicat el 17 de febrer del 2020). Disponible a: https://doi.org/10.1101/2020.02.12.20022467
Wang J, Tang K, Feng K, Lv W: High Temperature and High Humidity Reduce the Transmission of COVID-19. SSRN, (publicat el 9 de març del 2020). Disponible a: http://dx.doi.org/10.2139/ssrn.3551767
Autors
Redactat per: Marc Prohom i Júlia Rubert i Tayà
Per saber-ne més: Marc Prohom
