Els perills de la reforestació mal entesa.

Dos estudis publicats recentment alerten dels perills d'un mal disseny de les actuacions de plantació d'arbres per intentar frenar el canvi climàtic. Sembla que certes campanyes i iniciatives orientades a aquest fi podrien ser més perjudicials que beneficioses, segons sengles articles publicats per equips d'investigació de la Universitat de Stanford i de la Universitat de Colorado.

1 Nous boscos com a embornals carbònics? Sí, però no de qualsevol manera
2 School of Earth, Energy & Environment Sciences, Stanford University: "Impacts of Chilean forest subsidies on forest cover, carbon and biodiversity.
3 Colorado State University: "Divergent responses of soil organic carbon to afforestation"
4 Autors
- 4.1 Informació relacionada

Nous boscos com a embornals carbònics? Sí, però no de qualsevol manera

Dos articles apareguts recentment a la revista Nature Sustainability alerten dels riscos de certes actuacions encaminades a plantar grans quantitats d'arbres amb la finalitat de mitigar el canvi climàtic. Els articles han estat publicats de manera independent entre si. Un és de la Universitat de Stanford i l'altre de la Universitat de Colorado, i cadascun fa referència a un aspecte dubtós d'aquesta mena de pràctiques.

D'un temps ençà, la idea de plantar arbres de manera massiva com a mitjà per mirar d'assuavir el canvi climàtic ha guanyat popularitat i ha estat acceptada de manera acrítica com a sistema de baix cost econòmic i beneficis ambientals indubtables. Certament, molts estudis mostren que els arbres tenen un important potencial com a embornals carbònics i fixadors del CO₂ al sòl, i un gran nombre de països han endegat campanyes de plantació d'arbres com a elements clau de llurs polítiques sobre canvi climàtic. Fins i tot l'Administració Trump, conegudament climatoescèptica, s'ha sumat a actuacions com la Trillion Trees Campaign. Altres iniciatives, com el Bonn Challenge, han rebut el suport explícit de molts governs.

Tot plegat sembla lloable, i ho és fins a cert punt. Però aquesta mena d'actuacions presenten alguns perills, com avisen les dues universitats nord-americanes esmentades. I és que no tot és tan senzill, ni plantar arbres necessàriament soluciona res. Pot resultar àdhuc perjudicial.

Vegem què diuen els dos articles.

School of Earth, Energy & Environment Sciences, Stanford University: "Impacts of Chilean forest subsidies on forest cover, carbon and biodiversity.

Aquest primer article analitza de manera rigorosa, per primera vegada, els efectes de les subvencions en les actuacions de plantació massiva d'arbres. Els autors han examinat acuradament els efectes dels incentius financers facilitats als propietaris de terres perquè hi plantin arbres. Per fer-ho, s'han centrat en el cas de Xile, on entre 1974 i 2012 el Govern va subvencionar pràctiques de reforestació, a través del Decret llei 701.

Mitjançant un model economètric aplicat al canvi d'usos del sòl, Stanford Earth ha estudiat els impactes d'aquestes pràctiques en termes carbònics i de biodiversitat, i ha comparat a través de simulacions tres escenaris: amb subvencions com s'han aplicat en la pràctica, sense elles, i amb subvencions acompanyades d'un control estricte. Els resultats indiquen que els efectes dels subsidis no han estat tan positius, malgrat que aquesta política xilena hagi estat presentada sovint com a modèlica en gran part del continent sud-americà i en altres indrets del món.

Segons l'article "Impact of Chilean forest subsidies...", moltes pràctiques passades i presents de reforestació acaben esdevenint monocultius, que sovint substitueixen cobertes del sòl que de natural eren més riques en carboni capturat i en biodiversitat. Efectivament, en el cas de Xile, sembla que els pagaments públics que pretenien fomentar la reforestació, i que cobrien fins al 75% del cost de les actuacions, van acabar incrementant la cobertura vegetal, però amb espècies exòtiques que es van expandir en detriment dels boscos autòctons. Hi va contribuir també una implementació esbiaixada de la política, que originàriament no era d'aplicació a boscos ja existents però que ho va acabar sent, així com uns sistemes de control laxos. Les limitacions pressupostàries en alguns exercicis també van fer que molts propietaris de terres optessin per espècies d'arbres amb un clar rendiment econòmic.

Com a resultat de tot plegat, segons els autors, la política aplicada a Xile probablement va fer minvar de manera notable la biodiversitat de la zona, sense que tampoc s'hi produís cap millora espectacular en la quantitat de CO₂ capturada per la biomassa.

I és en aquest punt on els responsables de l'article "Impact of Chilean forest subsidies..." avisen de nous perills: per exemple, el 80% dels compromisos que s'han adquirit en el marc del Bonn Challenge fins a dia d'avui consisteixen, més que a restaurar boscos originaris, a plantar forests de monocultiu, o a tot estirar, amb molt poques varietats d'arbres, especialment aquelles que poden oferir un rendiment econòmic, com ara arbres fruiters o arbre del cautxú.

De l'article es conclou que si les polítiques de reforestació mitjançant incentiu econòmic no es dissenyen i s'apliquen acuradament, existeix un alt risc que s'acabi emetent més CO₂, perdent biodiversitat i per tant malbaratant els recursos públics. En resum, tot el contrari del que es pretenia. En conseqüència, cal establir i fer complir escrupolosament les salvaguardes que corresponguin per aconseguir una reconversió dels ecosistemes naturals reeixida, en termes carbònics, de biodiversitat o de control de l'erosió. I generalment, segons els autors de l'estudi, això se sol assolir amb una potenciació o recuperació dels ecosistemes autòctons més que no pas amb la seva substitució.

Colorado State University: "Divergent responses of soil organic carbon to afforestation"

Aquest segon article, a càrrec d'investigadors del Departament de Biologia de la CSU, postula que la capacitat de captura carbònica de la reforestació podria haver estat sobreestimada. L'estudi afirma que les proporcions de diòxid de carboni orgànic en el sòl (SOC) de les zones reforestades de bell nou varien en funció dels diferents ecosistemes, zones climàtiques, espècies arbòries plantades, usos històrics del terreny i tipus de sòl.

Segons els autors de "Divergent responses...", els canvis que la reforestació indueix en el SOC no es quantifiquen adequadament: normalment, en les pràctiques de reforestació, els càlculs es duen a terme fent servir una proporció fixa entre la biomassa arbòria i el carboni del sòl per determinar les quantitats de SOC; però d'acord amb els investigadors de la CSU, el que cal són mostreigs en gran escala.

Els autors de l'article han intentat trobar noves metodologies d'estimació dels canvis en el CO₂ del sòl: entre 2012 i 2013 van establir un àmbit d'estudi ampli al nord de la Xina, on el Govern del país duia a terme actuacions de reforestació per mitigar el canvi climàtic i intentar frenar les masses de pols provinents del desert de Gobi. En aquest terrenys els investigadors van delimitar 619 parells de parcel·les (de control i reforestades), i hi obtingueren en total més d'onze mil mostres de sòl, de diferents fondàries.

Van constatar que els sòls naturalment pobres en carboni veien incrementada la seva densitat de SOC després de la reforestació; però que en sòls naturalment rics en carboni, en canvi, la densitat de SOC decreixia arran de la reforestació, sobretot en capes profundes. Una extrapolació a nivell regional de les dades obtingudes pels mostreigs dels 619 parells de parcel·les va donar com a resultat que la reforestació del nord de la Xina només havia produït un increment de SOC emmagatzemat d'entre 224 i 245 milions de tones. Pot semblar bastant, però la regió és molt extensa i la dada es referia al total dels darrers trenta anys.

Sembla doncs clar que les proporcions entre biomassa i SOC habitualment utilitzades en els càlculs de reforestació sobreestimen la millora de la capacitat d'embornal carbònic dels sòls reforestats. D'on se segueixen certes recomanacions per als gestors forestals, com ara que en indrets que ja tenen naturalment una certa densitat de SOC pot ser millor no actuar-hi, i esperar una regeneració forestal espontània en lloc de plantar-hi arbres.

I d'on es conclou també que la mitigació del canvi climàtic no hauria de fiar-se només a solucions com la reforestació indiscriminada, que és insuficient i de vegades contraproduent.