L’arxipèlag de Tuvalu, amenaçat de ser engolit per les aigües a causa de l’elevació del nivell oceànic, crea el seu digital twin, en un intent de seguir existint.
Tuvalu: cap a una existència només digital
En el marc de la Cimera del Clima que se celebrà a Xarm el-Xeikh (Egipte) el novembre de 2022, el ministre d’Afers Estrangers de Tuvalu va anunciar la creació d’una rèplica digital del seu país, oferint a l’arxipèlag, d’aquesta manera, una perspectiva de continuïtat virtual en cas de desaparició física sota les aigües del Pacífic.
El metavers proposa un món virtual en el qual avatars tridimensionals tenen una existència pròpia. Algunes institucions ja s’hi ha aventurat, com la municipalitat de Seül, que hi ha recreat part dels seus serveis administratius, o les Barbados, que hi ha reproduït part dels seus serveis diplomàtics. Ara bé, el projecte de Tuvalu va més lluny, i proposa de reproduir en el metavers la totalitat de l’estat, en totes les seves dimensions espacials i culturals.
L’estat virtual va ser presentat pel representant de Tuvalu com un mitjà perquè els tuvalians d’avui i els seus descendents puguin, més endavant, fruir de la riquesa estètica, biològica i cultural del que fou el seu país.
A hores d’ara, cal assenyalar que aquesta mena de projecció digital no crearia drets, tret dels del metavers mateix. Nogensmenys, en el món real, l’existència d’un bessó digital podria atorgar un cert suport a la pervivència d’un estat desterritorialitzat, dotant-lo d’una certa materialitat. Tanmateix, les característiques d’aquesta eventual continuïtat jurídica encara han de ser precisades.
La transició d’aquest arxipèlag de la Polinèsia cap al metavers es durà a terme de manera gradual, amb una reproducció tridimensional de les terres, les aigües territorials i els elements de la vida cultural de Tuvalu. A hores d’ara, el lloc que alberga el projecte ja ofereix una representació de l’illa més petita de l’arxipèlag, Teafualiku.
Amb l’aigua fins als genolls: així va presentar el ministre d’Exteriors de Tuvalu el projecte de recreació digital del seu país, amenaçat de desaparició física a causa de l’elevació del nivell del Pacífic (© World Meteorological Organization)
Les petites nacions insulars del Pacífic fa anys que venen alertant de l’amenaça que suposa el canvi climàtic per a llur pervivència. Aquests països es troben en primera línia dels efectes del canvi, per bé que hi han contribuït de manera ínfima (amb menys del 0,03% de les emissions de GEH) i malgrat que els seus recursos per fer-hi front són molt limitats.
En aquest països d’Oceania les conseqüències del canvi climàtic són ja ara reals i es troben ben documentades. I aquestes crisis climàtiques són també crisis de drets humans i de drets culturals, ja que amenacen de fet el dret a l’alimentació, a l’educació, a la salut, a la protecció de la família i, al capdavall, a la vida.
Alguns episodis catastròfics ja soferts o previsibles han comportat migracions internes en països com Papua Nova Guinea, les Illes Salomon, Fiji o Vanuatu. Hom pot anticipar també que es produiran migracions cap a l’exterior, en particular des d’estats com Tuvalu, Kiribati, les illes Marshall o el territori novazelandès de Tokelau, tots ells amb territoris compostos de formacions coral·lines de poc relleu susceptibles de desaparèixer sota les aigües en poques dècades.
En realitat, abans d’ésser submergit per l’oceà, un territori esdevé inhabitable progressivament. Però en el cas dels estats coral·lins, és el total de la població la que es troba sota amenaça i forçada a marxar-ne, i més tenint en compte que el nombre d’habitants d’aquests països són de fet molt baixos: Tuvalu, per exemple, té tot just uns dotze mil habitants.
Així les coses, la creació d’un bessó digital, com en el cas de Tuvalu, persegueix dos objectius: el primer, de sensibilització de la comunitat internacional sobre el perill a què han de fer front l’arxipèlag; el segon, el proveïment d’un suport per a la vinculació cultural i la supervivència jurídica en cas que succeeixi el pitjor.
Val a dir que aquesta darrera dimensió planteja certes qüestions: fins ara els estats han deixat d’existir per raons polítiques o militars, però no per desaparició material del seu territori. Per tant, apareix per començar la qüestió de la supervivència de l’estat en si mateix com a tal: segons el dret internacional, una entitat estatal necessita tres elements, a saber, territori, població i govern. Llavors, el desplaçament de tota la població implica l’eliminació d’un d’aquests factors; la desaparició física del territori, la manca d’un segon factor; i pel que fa al govern, es veuria com a mínim obligat a funcionar des de l’exili.
Què se’n faria per tant d’aquestes entitats estatals? Podrien seguir existint jurídicament i tenir representació en l’escena internacional? Mantindrien el seu estatus a les Nacions Unides? Els emigrats d’un país inhabitable o desaparegut en mantindrien la nacionalitat? Podrien fer valdre els seus drets?
També caldria respondre a la pregunta si podria subsistir el reconeixement de sobirania sobre les aigües territorials, i l’atorgament de competència exclusiva per a l’exploració i l’explotació dels recursos marins en una zona de fins a dues-centes milles mar endins. En el cas d’Oceania, la configuració geogràfica fa que la ràtio terra/mar dels estats insulars sigui un cas únic al món, amb petites taques de terra que en realitat constitueixen enormes nacions marítimes: Tuvalu, per exemple, té 26 km2 de terres emergides i 756.000 km2 de zona econòmica exclusiva. Així, ¿es podria revertir el postulat jurídic de prevalença de la terra sobre el mar, i considerar que es pot seguir traient profit dels espais marítims que envoltaven l’antic territori emergit?
Autors
Redactat per: Alfonso Martínez Jaume
Per saber-ne més: The Conversation(font de l’article), Tuvalu
