Canvi global i règim d'incendis a Catalunya

Canvi global i règim d’incendis a Catalunya, Paco Lloret (CREAF-UAB). Les grans superfícies cremades es produeixen per causa d’esdeveniments importants. Això és el que va passar l’any 1994. Loepfe 2012: a Catalunya, aquests riscos climàtics d’incendis augmenten i han canviat dràsticament des del 2000. La importància d’aquests episodis climàtics extrems en estratègies de gestió és molt gran. La superfície cremada té una correlació directa amb els dies amb alt risc de foc. Si l’estratègia preveu aquest fet, la superfície cremada es redueix dràsticament. Ara bé, tot és desborda quan hi ha episodis extrems.

Amb més episodis de sequera augmenta l’acumulació de superfície de combustible per al foc que, a més, limiten la regeneració de la vegetació.

Les condicions climàtiques adverses fan que en àrees de muntanya on no hi havia condicions propícies per a aquests incendis, ara sí que s’hi trobin i se’n preveu un augment fins al 2100.

El clima s’està tornant més propici als incendis, però tot i que per sí mateix no els indueix, sí que ho fan altres factors com l’acumulació de biocombustible com a resultat dels processos naturals i socials.

Quan l’incendi desforesta una àrea queden visibles estructures, com ara les terrasses, que evidencien un passat dedicat als conreus de vinya, per exemple, i que amb el seu abandonament ara han donat pas a bosc continu. Aquest canvi d’usos facilita l’acumulació de combustible. Aquest substrat, en haver estat eliminat pels incendis passats, fa que a hores d’ara aquest tipus d’incendis hagin minvat. Ara seria convenient practicar cremes controlades per no donar material als incendis catastròfics i, a la vegada, fer diferents polítiques d’extinció que també poden reduir el combustible disponible. Deixar que els incendis, que tendeixen a homogeneïtzar el paisatge, facin aquesta tasca, assegura un augment dels episodis extrems, ja que sí han canviat les condicions climàtiques que abans no eren tan determinants com ara ho són.

El clima en què viuran les generacions properes no serà el que hem tingut nosaltres, els sistemes naturals hauran de viure amb aquests entorns i hem de gestionar la transició cap a un canvi inevitable: evitar els incendis catastròfics i preservar aquelles zones que ens interessen, potenciar que siguin al més heterogènies possible i gestionar-les.


El clima mediterrani, el canvi climàtic i l'augment del risc d'incendis

El clima mediterrani, el canvi climàtic i l’augment del risc d’incendis: Vicent Altava (SMC). En el clima mediterrani l’estació seca coincideix amb l’estació càlida. És un tret comú de zones com Califòrnia, la part més meridional de Sud-àfrica, etc.

El que passa a Catalunya, que la fa diferent de la resta de zones amb aquest clima, és que a més rep la influència dels vents un cop han passat per la resta de la península Ibèrica, per la qual cosa fa que tampoc tinguin precipitació a la tardor i a la primavera: qualsevol massa d’aire que hagi d’arribar a Catalunya ha de passar per 1.000 km muntanyosos i, per tant, se seca. El climograma de la figura és típic del Mediterrani. En el cas de Catalunya té dues “mossegades” a les precipitacions de la tardor i a la primavera encara és més eixut.

Si es produeix una anomalia meteorològica que amb calor i vents de l’oest, centra la massa d’aire càlid que està al sud del Mediterrani i de la Península sobre el centre del Mediterrani, s’elimina la baixa pressió del mar i els models de canvi general ja preveuen que els episodis anòmals es produeixen amb més freqüència. En superfície s’arriba a més de 40ºC i menys de 15% d’humitat. Aquesta era la situació que es va donar a la Catalunya central el 1994. A més, en un termini de 3 mesos abans de l’episodi la precipitació associada fou baixíssima, amb períodes molt llargs de sequera.

Segons els registres des de l’any 1960 aquest darrer fet està totalment correlacionat amb els episodis d’incendis extrems. L’amenaça pel que fa al segle XXI és que cada cop tindrem menys pluges al mes de juliol.

Tampoc no cal fer prospeccions més enllà del 2040, ja que si es compleixen els escenaris, no quedarà res per cremar, per causa dels incendis a sotavent del Mediterrani. A més, per causa d’aquest fet zones que a hores d’ara no estan en aquesta situació, com ara el Pla de l’Estany, la Garrotxa, la Selva, etc., arribarà a haver-hi un incendi d’aquestes característiques per dècada.

Quinze anys impulsant projectes de millora d’hàbitats afectats per pertorbacions i fomentant la gestió forestal per a la prevenció d’incendis. Jordi Riera (DIBA). Després dels incendis del 1998, davant de la gran quantitat de fusta que quedava al bosc, a causa d’altres episodis de ventades que s’havien donat al sud de França (la qual cosa que provocava un superàvit que no es podia treure del bosc), la DIBA va començar a gestionar i planificar acords amb diferents actors relacionats amb el bosc per tal d’ajudar-los a comercialitzar la fusta i altres valors que se’n deriven. Així, es van anar creant les associacions de propietaris forestals que, a més, podien gestionar altres esdeveniments com ara restauracions davant de ventades i nevades amb programes que després d’un recorregut de proves ja s’apliquen a altres situacions de forma sistemàtica.

Aquestes actuacions tenen caràcter supramunicipal, amb la creació d’acords publicoprivats i s’intenten abastar des de la professionalitat incorporant persones i coneixements relacionats amb l’enginyeria forestal.

És un entorn idoni per avaluar què volem fer del bosc en el futur, que en moltes ocasions està molt vinculat i condicionat amb la regeneració natural: per exemple la pinassa no regenera, sí que ho fan les alzines i el roures.

Imaginant el futur dels nostres boscos: generació d‘escenaris de paisatge com a eina de planificació del risc d’incendi. Lluís Brotons (CREAF). Temps enrere la situació del bosc no era tan frondosa com ho és ara. L’impacte de la situació econòmica ha fet canviar com ens relacionem amb el bosc i que ens preguntem com seran els boscos mediterranis del futur. Amb aquest objectiu es va fer la Jornada de treball de Solsona en la qual la meitat dels investigadors van arribar a la conclusió de que era probable que els boscos fossin com ara, i l’altra meitat van considerar que el més probable és que fossin molt diferents. Les conclusions d’aquests darrers estan basades en els fets socials següents:

  • No coneixem quins seran els esdeveniments catastròfics del futur. Quin seran els focs.
  • No tenim idea de la biomassa que hi serà.
  • Tampoc no sabem si les crisis econòmiques faran retornar la població al conreus.

D’altra banda també s’obren  incògnites ecològiques:

  • Sabem què fan alguns arbres, però sabem relativament poc com algunes components faunístiques afecten a alguns processos ecològics.

Els models globals com MED-LDM intenten fer models de paisatge, MEDFIRE model a escales regionals, i d’aquests models se’n deriven submodels com per exemple FOC, en els quals es determina com tenint en compte un règim d’incendis inicials, segons l’efectivitat de l’extinció es pot reduir la zona d’afectació. Així doncs, ja es tenen eines per poder avaluar les decisions concretes.

També es tenen models que preveuen situacions en el cas que hi hagi acumulació de biomassa al bosc. Es determina que per reduir el risc que produirà el canvi climàtic s’ha de treure molta biomassa del bosc.

A més, és possible formular què en volem dels nostres boscos? i on?. I fer-ho per a tots els nivells de gestió: des de l’abast que tracta l’IPCC fins a l’àmbit comarcal.

L’extinció dels incendis forestals: la gestió de la incertesa. Marc Castellnou (DGPEiS). Com a responsable dels bombers comenta que no saben perquè, si és per causa del canvi climàtic o bé pels canvis en el paisatge, però els incendis han canviat molt.  Gran part, el 99,80%, són lineals i es poden intentar reduir com sempre, però el 0,2% són de proporcions molt grans i els focus poden anar saltant més d’un centenar de metres i iniciar-se en un altre lloc. Són focs de convecció que transformen l’aire del voltant i que crea un “ambient de foc”. En els darrers 16 anys, aquests episodis s’han produït en 35 dies, no és el dia a dia de l’extinció d’incendis, però és el problema més gran que podem tenir.

Un exemple fou l’incendi del Bages-Berguedà. En aquests casos es parla de tenir el bosc carregat de combustible, i la solució no es restringeix a intentar posar més mitjans o més aigua, sinó per gestionar el paisatge, sempre.

A més, com la incidència d’aquests grans focs és molt baixa no es pot aprendre per la experiència. Per aquest motiu, s’ha de definir una nova gestió sobre la base de models que produeixi certeses, no incerteses, afavorint la presència de paisatges de mosaic.

La situació actual és que tenim un país de mosaic per causa dels incendis del 1994, però ara tenim un paisatge homogeni, molt més propici als grans incendis. Per tant, estem preparats, però en tot cas per fer la foto del gran incendi.

S’ha de decidir abans l’estratègia per saber què fer en cada cas, abans que es produeixi l’incendi. Establir procediments que no vagin només a reduir la superfície cremada, sinó que no es cremi aquella que té una posició estratègica per a la resta de les peces del paisatge definit i estructurat.

Regeneració dels boscos després de 1994: Algunes lliçons, però també incerteses. Josep Maria Espelta (CREAF). El treball del CREAF, que ja ha divulgat en d’altres ocasions, ha analitzat com hi ha espècies que regeneren i d’altres que no ho fan. A més, la recurrència d’incendis fa baixar aquesta recuperació i la regeneració també pot estar afectada per interaccions amb altres pertorbacions: així per exemple les zones cremades veuen compromesa la seva regeneració per causa de la sequera. Exemples estudiats: alzina i faig rebrotats de l’incendi del 1994, el segon episodi del 1998 no ha afectat a la regeneració de l’alzina però sí el faig.

En el cas del pi blanc, els episodis de sequera afecten a l’obertura de les pinyes i si s’ha produït un altre incendi es produeix una reducció del banc de reserves.

Com gestionar les zones que s’han de recuperar? S’ha de treure tota la fusta d’un bosc? Des de l’ecologisme es plantegen les aclarides, i hi ha moltes versions sobre què s’ha e talar i què s’ha de deixar, però a hores d’ara ja hi ha molts experiències i ja s’ha pogut comprovar que si es fa una aclarida la producció d’aglans augmenta molt, però realment no és un creixement sostingut: si la reducció de la densitat és gran, l’estimulació del tractament també és més gran i els efectes seran temporalment més llargs, la qual cosa al seu torn contribuirà a augmentar les oportunitat d’apagar els focs.

Fauna i foc: sobreviure al foc és només el principi. Anselm Rodrigo (CREAF-UAB). Després d’analitzar l’esquema de què passa en una zona cremada quins animals sobreviuen i d’entre aquests quins tornen o bé quines noves espècies hi entren (oportunistes), sembla que hi ha espècies com algunes formigues que són capaces de canviar el seu ritual diari, es lleven abans o bé estan actives fins a més tard, per aprofitar el moments quan en el seu entorn, on hi ha hagut un augment de temperatura pel foc, l’ambient és més agradable.

Si volem que certes espècies puguin tornar al seu hàbitat després d’un incendi, caldrà fer corredors per guiar-los.

Pel que fa a la pregunta, el foc augmenta o bé disminueix la riquesa o la diversitat de la fauna? Per l’experiència es comprova que si el nou paisatge va adquirint forma de mosaic, augmenta la biodiversitat, però si només s’ha obert una clariana al mig del bosc, aquest fet no fa augmentar aquesta diversitat. En cas de que el incendi sigui gran, no hi ha possible mosaic, per tant baixa la diversitat.

Dinamització del territori cremat: el treball de les ADF i la promoció de la biomassa al Bages. Consell Comarcal del Bages. Després dels incendis s’ha pogut comprovar que on ara hi ha bosc, abans havia hagut vinyes. Les ADF han contribuït a saber-ne com gestionar recursos del bosc i com poder anar dissenyant el paisatge del bosc que en faciliti la seva conservació. Per assolir aquests objectius és important tenir:

  • Bona cartografia a escala 1:10.000 i centralitzar tota la disponible: Mossos d’Esquadra, Forestals, ADF, etc.
  • Tenir un control central d’ADF com ara està al Bages al costat del control de Bombers.
  • Establir uns protocols de comunicació que considerin tota la casuística possible per no haver de pensar en cas d’haver un problema, sinó actuar sota un protocol establert.


Distribució del clima mediterrani


Climograma


Autors

Redactat per: CREAF i Marga Torre. Per saber-ne més: CREAF


Back to Top

Informació del document

Publicat a 29/04/15
Acceptat a 29/04/15
Presentat el 29/04/15

Volum Notícies, 2015
llicència: CC BY-NC-SA license

Descarrega el document

Per descarregar-te el document original, prem el botó:

Tradueix el document

Si desitges traduïr el text a un altre idioma, selecciona'l aquí:

Categories

Eixos temàtics de Medi Ambient i Sostenibilitat

Conservació i ús sostenible del sòl

Restauració de sòls degradats

Localització

Puntuació document

0

Visites 67
Recomanacions 0

Compartiu aquest document