Resum preliminar de la primera jornada del cicle Catalunya Futur Verd: Un compromís vintcentista per a una nova territorialitat.

El conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, va inaugurar el cicle de jornades Catalunya Futur Verd el passat 22 de març a la sala d'actes de La Pedrera, Barcelona. Rull va exposar que el Departament treballa en els eixos de la cohesió social, la cohesió territorial, l’agenda per a la modernització del país i la sostenibilitat.

La clau de la sostenibilitat rau en una consciència i autoestima territorial que integri els ideals urbà i rural, que s’ha volgut descriure com a una estratègia vintcentista per a una nova territorialitat. Una condició indispensable per aquesta nova territorialitat és que la vocació global dels valors urbans vagin acompanyats d’una forta vinculació local i territorial. Partint d’aquesta realitat, la primera jornada del cicle, "Un compromís vintcentista per a una nova territorialitat" està debatent la relació territorial nova i diferent entre el fet urbà dominant i una nova ruralitat dotada de més prestigi. En aquest sentit, el conseller Rull ha advocat per fer una reflexió de fons com a país.

  Les dues properes jornades, previstes per al 26 d’abril i el 18 de maig, tractaran les bases biofísiques d’un nou model de desenvolupament basat en l’eficiència ambiental i les bases polítiques d’una estratègia de país per fer compatible la vocació global amb la vinculació al lloc.

 

• SESSIÓ 1: NOVA TERRITORIALITAT | Ferran Miralles – Director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural (moderador)
• Ruralitzar Catalunya? | Ignasi Aldomà - Geògraf. Professor del Departament de Geografia i Sociologia (UdL)
• Creixement sostenible, un oxímoron? | Jordi Angusto - Economista. Grup de Treball en Innovació del Col·legi d'Economistes
• Si el passat de la mobilitat admet un pensament dinàmic, per què veiem un present inamovible? | Carme Miralles - Geògrafa. Professora de Geografia Urbana, Mobilitat i Transports (UAB)
• Retrobament amb el lloc i nova territorialitat | Joan Nogué - Geògraf. Director de l'Observatori del Paisatge de Catalunya
• SESSIÓ 2: COMPROMÍS VINTCENTISTA | Joan Manuel Treserras – Professor del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació (UAB)
• Tres metàfores matemàtiques al servei de l'anàlisi del territori i de la tensió urbana-rural | David Jou - Físic i poeta. Catedràtic de Física de la Matèria Condensada (UAB)
• Repensar l'espai | Àngel Castiñeira - Filòsof i pedagog. Professor de Ciències Socials (ESADE)
• Cap a un retrobament entre cultura i natura | Jordi Pigem - Filòsof de la ciència i escriptor
• La revisió natural de l'artificialitat moderna: vers una territorialitat integral | Lluc Torcal - Físic i filòsof. Procurador de l'ordre cistercenc

“Nosaltres som els vintcentistes”

Tenim un imaginari compartit? Catalunya té un projecte comú? Els modernitzadors de fa un segle –modernistes, noucentistes, volien civilitzar Catalunya, fer Catalunya com Barcelona. Catalunya era, llavors, un triangle amb dos costats pendents de ser civilitzats. A tot arreu hi havia d’arribar el telèfon, les escoles, les carreteres. És la visió de l’equilibri territorial que ha dominat l’imaginari dels catalans durant dècades, al llarg del segle vint. Barcelona era macrocefàlica, es deia. Però, cal encara avui tenir com a model una Catalunya isòtropa, homogènia? El paradigma de la sostenibilitat s’ha incorporat en les últimes dues dècades. El territori ha de ser ordenat, equilibrat i sostenible. Culturalment, els valors de l’estabilitat, de la permanència, prevalen en els discursos com a contrapès de la tendència cap a la globalització, la desterritorialització, l’espai dels fluxos i les comunicacions. Però és una dicotomia simplista, A un món desterritorialitzat, les utopies socials les tornem a visualitzar en geografies concretes –les Smart Cities, les Ecocities o Ciutats Serenes –o Slow, les Ciutats del Coneixement i la Creativitat, són territoris a dos velocitats, al mateix temps lents –per passejar, i ràpids, -per transmetre informació a l’instant.  Paradoxalment, quan les relacions i les comunitats es fan més virtuals i en xarxa, la dimensió territorial recupera la seva rellevància social, i el paisatge deixa de tenir valor de situació, més o menys proper o distant a d’altres llocs, més o menys dotat de recursos, per tenir valor de lloc, d’habitat, d’entorn cultural, o ecològic. Sobre quines bases podrien imaginar i projectar Catalunya al segle XXI?

"Catalunya serà rural o no serà"

El món rural ha canviat: l'agricultura s'ha industrialitzat, els serveis són el sector econòmic predominant, la mobilitat per qüestions laborals i d'oci s'ha generalitzat i els costums i preferències socials són les mateixes que es donen als espais urbans. Queden difuses, per tant, les diferències entre el camp i la ciutat. Actualment es podria considerar que el perfil social és força semblant.

En aquest punt, ens hem de plantejar fins quin punt la rurarilitat continua sent ruralitat tal com l'enteníem abans, o si aquesta ha quedat engolida per la dinàmica de la ciutat. No obstant, el camp continua sent element essencial per al funcionament de la ciutat, i sense el qual no podria entendres el creixement urbà. Ha aportat i aporta energia, aigua i aliments. Però, això sí, a canvi de res. No existeix un feedback entre la ciutat i el camp, unes contraprestacions per part de la ciutat cap al món rural pels recursos que li aporta.

El món rural, a la vegada, li ofereix a la ciutat serveis turístics, serveis de silencis, servei de descobriment i sentiments; serveis que permeten descobrir una realitat diferent a la quotidiana.

La ruralitat en sí mateixa es troba catapultada per la ciutat; per les propis ciutats capital de comarca, per la mobilitat laboral diària i per la "mobilitat de vida" (població del món rural que es desplaça fins la ciutat per estudiar, es queda a treballar, i amb la jubilació torna de nou al poble d'origen). A la fi, el món rural i tot allò que aporta són condicionant del funcionament de la ciutat, alhora que les dinàmiques de la pròpia ciutat acaben per condicionar, al mateix temps, el dia a dia del mateix món rural.

La ciutat viu constantment pendent de la globalitat, dels diferents actors que la conformen, en la seva competència amb el món i les aspiracions de superació en tots els aspectes que en formen part. Però, avui, el camp està sota aquesta mateixa dinàmica. El món rural es troba constantment pendent de tot allò que afecta i condiciona el seu dia a dia (dels avanços tecnològics en maquinària agrícola, dels volums i preus de productes...), perquè en definitiva, és allò que el fa créixer i avançar. El món rural és igualment competitiu i el seu desenvolupament va força vinculat, precisament, a aquesta competitivitat. Així doncs, la ruralitat d'una part del territori és un element més de la competitivitat global de Catalunya; Catalunya serà rural o no serà.

"Si el creixement és sostenible, pot ser il·limitat"

Si es insostenible, no hi ha creixement; i si es sostenible, aquest serà limitat. Aquesta és la primera de les reflexions a tenir en compte. Un model sostenible seria aquell que es desenvolupa per sota de la seva taxa de reproducció.

El PIB és l'indicador emprat per valorar el creixement d'un territori, quins són els seus avanços i progressos en termes econòmics, i com aquests es reparteixen territorialment. Però, no té en compte quin ha segut l'esforç per aconseguir-los ni els costos associats als mateixos. En definitiva, no en calcula les conseqüències, siguin del tipus que siguin.  El PIB pot afirmar que el creixement és positiu però a costa de destrossar el territori on vivim. Així doncs, com podem dir creixement si fem decréixer el patrimoni que ens envolta? O si igualment no el valorem? Som de les regions europees més boscoses però importem el 95% de la fusta per a la construcció.

Hi ha elements que no es poden quantificar econòmicament. I són elements naturals, els que precisament, tenen un preu indefinit.

Ens hem de preguntar si volem ser capdavanters implementant un model sostenible de creixement o si ens limitem a ser seguidors de models de creixement implementats per altres. Hi ha indicadors que ho acaben per determinar. Un és l'estructura educativa i l'altre el cost de l'habitatge respecte als ingressos.

Es pot donar un creixement econòmic en base a la cultura d'un territori.

"Estem passant del paradigma de la modernitat al paradigma de la sostenibilitat, i això implica un canvi de pensament"

El món el mouen les idees, i per tant, no hi ha projecte sense idees, i no hi ha idees sense debat d'idees. Doncs, ens trobem en un moment de canvi de paradigma de pensament, un moment de transició, que sempre és  confós i contradictori: com articulem el present i el futur? Abandonem el paradigma de la modernitat pel de la sostenibilitat, i és necessari articular nous pensaments i idees per construir-ne el nou paradigma que se'ns presenta.

Posant per cas la mobilitat, aquesta ja no s'entén com abans. Fa uns anys s'emprava la paraula transport. Actualment es fa servir el terme mobilitat per referir-nos a qualsevol desplaçament quotidià que es fa. Ja no interessa el mitjà de transport o la infraestructura, és a dir, l'objecte per mitjà del qual es fa aquest desplaçament. Ara interessa el subjecte, les persones i el motiu del seu desplaçament és converteix en el nou element d'anàlisi dels estudis de mobilitat.

Així doncs, l'estudi de la mobilitat actual, es centra en els motius dels desplaçaments però no en els efectes que se'n deriven. El cost de la contaminació n'és un exemple. És un alt preu que s'hauria de pagar, encara que la societat pareix ser que no el percep. És interessant parar-se a pensar com aquests efectes directes negatius de la mobilitat actual es poden i s'haurien d'integrar en el conjunt de polítiques territorials que es formulen.

Alhora el territori compren i s'entén gràcies a la multidisciplinarietat de factors i actors. L'ús de les bicicletes en les ciutats és el clar exemple de que les escales territorials estan canviant. Existeix, doncs, una nova escala territorial. I els nous elements que s'incorporen a la ciutat o a al camp, siguin del tipus que siguin, tindran èxit si s'entén quina és l'escala territorial que li es corresponent.

Entendre i adaptar-se als ritmes i temps del territori serà alhora clau per gestionar i adaptar-nos al nou paradigma. S'ha de ser conscients que els temps del que disposa el territori no són els mateixos que els dels humans, i per tant, no ho seran tampoc les disponibilitats i exigències.

Catalunya és un país dividit; hi ha un part del territori il·luminat i un altre que no. Per què ens movem? Per on? I qui? són algunes de les preguntes que ens genera l'estudi de la mobilitat en un territori. Aquella part il·luminada d'aquest territori genera informació que ens permet contestar a aquestes preguntes, mentre que a l'altra meitat, totalment a les fosques, hi ha un buit d'informació. És l'Àrea Metropolitana de Barcelona, aquella part del territori il·luminada, aquella part del territori que ens aporta dades i informació diària: com, perquè, on ens movem. El coneixement sobre aquest territori concret és molt. Però, en canvi, no hi ha aquesta informació sobre la resta del territori. Reequilibrar el volum d'informació és també reequilibrar el territori en sí mateix. Il·luminar tot el territori significa conèixer bé tot el territori, saber-ne les seves dinàmiques i processos. En definitiva, no som un país tan gran.

"L'auto estima cap al territori és la clau"

Ens trobem davant d'una nova ruralitat. Ha emergit un nou ruralisme, una nova mirada al territori, una mirada de retrobament entre l'espai natural que ens envolta i la societat. La relació de la societat amb el territori ha canviat completament. L'actitud davant dels espais que ens envolten ha canviat. I no solament canvia la nostra visió enfront rural, sinó la mirada que tenim respecte tot els llocs, sigui quina sigui la seva naturalesa.

Assistim, doncs, a un nou paradigma. Un canvi de les nostres percepcions i sentiments davant dels paisatge. Ara no solament l'admirem sinó que també el fem nostre. El vincle s'estén cap al sentiments, cap a les emocions de pertànyer al lloc i al paisatge que se'n representa. El paisatge forma part de la nostra quotidianitat, es converteix en co-protagonista del nostra dia a dia.

Ens trobem davant d'un nou neoruralisme. Els canvis econòmics i socials deriven en un nou neoruralisme, en una nova territorialitat rural, diversificada geogràficament i socialment, on predomina la pertinència a ambdós mons; es viu al camp però no es tallen els llaços funcionals i sentimentals amb la ciutat. Les tecnologies en són responsables en bona part. Faciliten les connexions i treballs a distancia. Les barreres entre el món urbà i rural queden completament difuminades. Les diferències conceptuals i funcionals, que fins ara, caracteritzaven dos espais completament heterogenis, ara no ho són tant. El camp i la ciutat tenen coses en comú. I els nous pobladors, i la seva pertinència a ambdós llocs, incrementa la interrelació entre ambdós espais.

Aquest nou neoruralisme aspira a connectar amb el paisatge, a consumir productes autòctons, a formar activament part de la vida rural. Aspira a adquirir la identitat pròpia del territori on habita, a estimar-lo i a fer-lo propi. Incrementa l'auto estima pel territori, que alhora n'és clau per a la conservació i cura del mateix.

Ens cal una nova mirada cap als territoris que ens envoltem, necessitem connectar amb ells, fer-los nostres, per sentir que pertanyem a un lloc, i no només els caps de setmana o durant el temps d'oci.

“El vintcentisme no pot ser elitista”

El noucentisme va ser un projecte burgés. Mentre la Catalunya-Ciutat de Gabriel Alomar es planteja com a superació ideal del món rural, a la Ciutat del perdó Joan Maragall proposa, després de la Setmana Tràgica del 1909, la ciutat com lloc de trobada i reconciliació.

Avui el vintcentisme serà popular. La urbanització estandaritza, banalitza. Vivim en una realitat material i immaterial amb excés d’informació, amb mediacions simbòliques sobreabundants.  Les identitats es defineixen també a les xarxes. Les cultures s’han desterritorialitzat. Gestionem el temps, i les relacions, la forma de pertànyer, d’una forma diferent a la dels nostres pares, i els nostres avis. Tenim les estanteries plenes de llibres que parlen de països que no existeixen ja, manuals de màquines que no es fabriquen, programes informàtics obsolets. Per saber, és important aprendre a oblidar. La vinculació al lloc i la vocació global, l’estança i la mobilitat, més que contradictoris avui són complementaris.

Quina mena de nova territorialitat paradoxal emergeix avui?, quin nou ruralisme, quina nova urbanitat, és la nostra, aquí, a Catalunya? I quines estratègies, quines polítiques, haurien de ser les nostres, les vintcentistes?

Tres metàfores matemàtiques al servei de l'anàlisi del territori i de la tensió urbana-rural | David Jou - Físic i poeta. Catedràtic de Física de la Matèria Condensada (UAB)

Hi ha tres metàfores matemàtiques que faciliten l'anàlisi del territori i les diferències entre aquells espai rurals i urbans.

La primera de elles; l'agregació - dispersió, una analogia de l'estructuració del territori i de la distribució o concentració de espais urbans i rurals.

La segona; rendiment i potència, saber-ne la  velocitat o energia que es necessita per a les nostres activitats del dia a dia, conèixer els temps d'adaptació o renovació dels elements naturals que permeten, precisament, la posada en marxa d'aquestes activitats. El rendiment que se'n treu, en funció de la potència que s'utilitza condiciona la sostenibilitat del procés; més rendiment amb menor potència, més sostenibilitat.

I l'última d'elles; de la continuïtat a la discontinuïtat, saber-ne les causes i efectes. Quan canvia la causa canvia l'efecte.

"Si actuem globalment, necessitem pensar localment"

En els darrers anys ha emergit la preocupació humana pel temps, alhora que per la complexitat de l'espai. Ens trobem davant d'un món de deslocalitzacions, de migracions i mobilitat que donen lloc a espais transitoris i de fluxos. Ens convertim en passatgers en trànsit desconnectats del territori, fet que ens porta cap una pèrdua traumàtica del sentit de pertinença a un lloc, al desarrelament, que acaba derivant en la colonització del temps, ara que no ens sentim part d'enlloc.

Repensar l'espai, doncs, és clau per refer-nos de la depressió espai-temps, derivada per l'obsessió de disposar de temps i no sentir-nos part de cap lloc. Amb els anys el pensament i actuació davant d'allò pròxim ha canviat. Abans pensàvem localment i actuàvem localment. La relació amb la realitat pròxima era directa. Pensar globalment i actuar localment era la premissa a seguir. Però, actualment si ja actuem globalment, necessitem pensar localment. Pensar localment, llavors, és l'àncora que ens ha de fixar al territori, alhora que s'ha de perdre la realitat global que ens envolta.  Si  no som capaços de pensar localment acabarem confonent el cosmopolitisme amb el cosmopolitisme.

El repensar l'espai, però, ha de ser en totes les seves dimensions. En la seva escala macro i micro. Repensar l'espai privat, aquell solament nostre, també millora la nostra visió i estima pel l'espai que ens envolta. La pregunta a fer-nos és: ens agradem quan mirem el territori? Al mateix temps, hi ha que prendre consciència sobre l'administració i gestió de l'espai en el que vivim.

"Cal re-naturalitzar la percepció del món"

Cal urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat? La resposta és clarament afirmativa. Sempre s'ha associat el progrés a la ciutat, la qual era el destí a on arribar per a aconseguir el desenvolupament econòmica i social. El menysteniment de la ruralia ens porta al menysteniment de la natura, alhora que a la desnaturalització de la cultura.

Allò global, abstracte i artificial i la immediatesa són els elements que mouen les ciutats. Això en vers de la qualitat, d'allò que és concret i vital. La ciutat es torna, doncs, insostenible. Es converteix en un "atzucac", en un carreró sense sortida, on desgavells socioeconòmics i biosfèrics es succeeixen cada vegada de manera més accelerada. El nostre estil de vida només pot acabar en catàstrofe. Per tant, cal renaturalizar-nos.

La re-naturalització no vol dir la no gestió de la natura. La re-naturalització vol dir gestionar a favor de les dinàmiques naturals. La natura ha de convertir-se en model, en mesura, en mentora, de les nostres activitats. El capital natural es torna clau per a l'economia, i en la funcionalitat de la natura resideix l'eficiència econòmica. Si es treballa en base a aquesta funcionalitat natural i l'arrelament de la cultura a la natura, estem treballant en el camí de la sostenibilitat.

"El model del segle XX era, ja llavors, un model antiquat"

La modernitat entén la natura com un model determinista. I els avanços tecnològics han artificialitzat acceleradament el model modernista. El consum de recursos, tal com l'entén el modernisme, no concep el futur. Una prova és el canvi climàtic. El model ha acabat derivant cap a un model transhumanista, resposta als problemes viscuts durant el segle XX.

La cerca del bé comú no solament ha de tenir com a fi el subjecte nosaltres ninó també tenir en compte les futures generacions.