L’Assemblea Urbana de Catalunya: un instrument per assentar les bases d’un desenvolupament urbà sostenible.

Resum: El Departament de Territori i Sostenibilitat està impulsant el procés d’elaboració de l’Agenda Urbana de Catalunya, per tal d’aprofitar les potencialitats derivades de l’aglomeració dels hàbitats urbans, mitigar-ne les seves debilitats i preparar-los als impactes del futur, assumint que més de tres quartes parts de la població a Catalunya viu en entorns urbans.

  En l’esforç per a formular la mencionada Agenda Urbana, i en definitiva, col·locar les ciutats com a subjectes en el disseny de les polítiques públiques, s’ha creat l’Assemblea Urbana de Catalunya. Aquest òrgan, recentment constituït, té la missió d’elaborar l’Agenda Urbana, integrant totes les disciplines i nivells de govern amb dimensió urbana, per tal d’assolir consensos que forcin l’adopció de canvis paradigmàtics cap a una veritable sostenibilitat.

  Paraules clau: Sostenibilitat, Agenda 2030, Nacions Unides, Nova Agenda Urbana, Catalunya, Assemblea Urbana.

• Com seran les ciutats del futur?
• Impactes imminents sobre els hàbitats urbans
• L’Assemblea Urbana de Catalunya: un instrument al servei de l’Agenda Urbana
• Algunes idees clau vessades a l’Assemblea
• La signatura de la Declaració per una Agenda Urbana de Catalunya
• Aspectes valuosos de l’Assemblea: lideratge compartit, crítica del model i producció cooperativa
• Conclusions
• Redactat de la notícia i més informació

Com seran les ciutats del futur?

Aquesta ha estat una pregunta que s’ha formulat des de nombroses disciplines tals com l’urbanisme, la sociologia, la filosofia, l’antropologia o, fins i tot, la ciència ficció. Molts han estats els experts que, durant el segle passat, varen intentar predeterminar la forma dels hàbitats urbans del futur.

  En aquest sentit, el camp de l’arquitectura i l’urbanisme han imaginat les ciutats del futur des de diverses perspectives: les ciutats dels fluxos i la mobilitat d’Eugène Hénard (1911), la ciutat estratificada de W.H. Corbett (1913), la ciutat territorial o Broadacre City de Frank Lloyd Wright (1932), la ciutat motor o “Motopia” de Sir Geoffrey Jellicoe (1959) o les ciutats robòtiques intel·ligents, denominades “Walking cities” de Ron Herron i Archigram (1964), en són alguns exemples il·lustratius.

  Unes dècades després constatem com moltes d’aquestes imatges –sovint més properes a la distòpia que a la utopia– no s’assimilen a l’imaginari col·lectiu que, avui en dia, hem construït sobre la ciutat contemporània. De fet, malgrat tractar-se d’exercicis teòrics, proclius a una hipèrbole “wellsiana” que s’allunyen voluntàriament de la realitat, no podem fer res més que constatar una certa ingenuïtat en la mirada, una aproximació simplificadora del fet urbà que descuida els aspectes de complexitat social, econòmica i ambiental que, actualment, condicionen la vida a les nostres ciutats i territoris.

  Aquestes temptatives ens serveixen per a il·lustrar la dificultat en predeterminar els impactes formals, socials, ambientals i econòmics que el futur causarà en les nostres ciutats. I sabem positivament, que els mencionats impactes seran severs. Tanmateix, davant la incertesa, podem aventurar-nos a formular algunes preguntes:

 

• L’any 2050, Catalunya produirà el 100% de l’energia primària a partir de fonts renovables. Com adaptarem els edificis per a l’autoproducció? Com prepararem les ciutats per a satisfer les demandes dels vehicles elèctrics?

 

• L’índex de dependència de la gent gran, definit com el quocient entre la població de 65 anys i més per cada 100 habitants de 16 a 64 anys, passarà del 26,5 l’any 2013 a 55,9 l’any 2051 [1]. En d’altres paraules, aquest índex es duplicarà en pràcticament quatre dècades. Com han d’adaptar-se els espais públics, el transport o els equipaments per fer front a l’envelliment? Quins nous requeriments sorgiran al respecte?

 

• Només 9 dels 28 municipis catalans amb més de 50.000 habitants igualen o superen la ràtio de zones verdes per habitant recomanada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) [2]. Com podem proveir els hàbitats urbans amb més espais lliures de qualitat?

 

• A Catalunya es fan 40 milions de compres en línia a l’any, circumstància que suposa un increment del 20% del moviment de mercaderies lleugeres, només a Barcelona [3]. A més, la venda en línia creix a un ritme previst del 21,5% interanual. Com s’han de preparar les nostres ciutats i edificis per absorbir l’impacte de l’e-commerce?

 

• L’any 2100, el nivell del mar pujarà entre 90 cm i 1,80 m [4]. A més l’erosió de les platges a Catalunya és, de mitja, 90 cm a l’any [5]. Quins efectes tindrà en els fronts marítims la regressió del litoral?

 

• En definitiva, si 8 de cada 10 persones a Catalunya viuen en ciutats de més de 10.000 habitants, com podem fer que les polítiques públiques tinguin en compte les dimensions urbana i territorial?

         

Figures 1, 2 i 3. A l’esquerra, dibuix de la ciutat del futur de W. H. Corbett (1913). A dalt a la dreta, dibuix de “Motopia”, un projecte utòpic de Sir Geoffrey Jellicoe al green belt de Londres (1961). A baix dreta, representació gràfica de la “Boradacre City” de Frank Lloyd Wright (1932).

[1] Font: Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT).

[2] Font: Observatori del Territori. Departament de Territori i Sostenibilitat.

[3] Font: Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Departament de Territori i Sostenibilitat.

[4] Font: Laboratori d’Enginyeria Marítima de la Universitat Politècnica de Catalunya

[5] Font: Tercer Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya, Institut d’Estudis Catalans i Generalitat de Catalunya, Barcelona 2016.

Impactes imminents sobre els hàbitats urbans

Sabem que els nostres hàbitats urbans arrosseguen un seguit de vulnerabilitats i dèficits heretats del segle XX, tals com un model urbà extensiu i ineficient, la contaminació estructural, la dificultat d’accés a l’habitatge, l’existència de dèficits en el transport públic, la dificultat en la gestió i absorció de la migració, els problemes en matèria de seguretat, la desigualtat creixent, etc.

  Tanmateix, el segle XXI planteja reptes nous, propis de l’època que ens ha tocat viure, i que comencen a manifestar els seus efectes amb major determinació en l’àmbit de la ciutat. Més concretament, podem distingir els següents impactes:

 

1. L’impacte tecnològic. Aspectes com l’internet de les coses (IoT), la tecnologia “smart”, la intel·ligència artificial, la mobilitat autònoma i connectada, el Big Data, la nano-tecnologia, la biotecnologia o l’e-commerce, entre d’altres, condicionaran les nostres relacions socials, econòmiques i plantejaran canvis físics en les nostres ciutats.
2. L’impacte ambiental. Les derivades del canvi climàtic són diverses, i es deixen sentir amb intensitat en les nostres ciutats i entorns urbans. La regressió del litoral, les onades de calor (augment de les temperatures extremes, efecte illa de calor), la pèrdua de biodiversitat, els canvis en la pluviometria (torrencialitat alternada amb períodes de sequera i escassetat hídrica), l’increment de la presència d’espècies al·lòctones, són alguns dels efectes que s’exacerbaran en el futur. 
3. L’impacte energètic. El compromís cap a una transició post-carbònica (Horitzó 2050 [1]) comportarà l’adopció d’un model democratitzador de l’energia que tindrà en la producció autònoma desconcentrada un dels principals àmbits d’acció. La gestió de l’energia (smart grids) i l’autoconsum (plaques fotovoltaiques i aerogeneradors domèstics) tindran un evident efecte en el teixit urbà. Alhora, factors com l’exigència d’un model independent de l’energia exterior, l’increment de la demanda per l’elevada electrificació o la prospecció de solucions d’emmagatzematge d’energia elèctrica, comportaran, amb tota probabilitat, grans ocupacions de territori.
4. L’impacte de la globalització. En un mercat global, les ciutats són molt vulnerables en front els efectes de la globalització. Fenòmens com la mercantilització del patrimoni, la banalització de l’espai públic, el turisme de masses o la gentrificació afloren en les ciutats amb vocació global. Alhora, des de la vessant econòmica i social, la globalització pot contribuir de manera més general a la pèrdua de capacitat industrial i manufacturera, a la terciarització del teixit productiu i, fins i tot, a la pèrdua de la identitat cultural.  

         

Figures 4 i 5. Dues imatges que expliquen els efectes del canvi climàtic a les ciutats. A l’esquerra, fotografia de la inundació del barri Port a Tarragona, a l’octubre de 2018. A la dreta, imatge dels efectes del temporal de llevant al Maresme, el gener de 2017. Fonts: Diari Més i Jordi Cortina, respectivament.

[1] Document de bases per a constituir un Pacte Nacional per a la transició energètica de Catalunya. Generalitat de Catalunya, novembre de 2016.

L’Assemblea Urbana de Catalunya: un instrument al servei de l’Agenda Urbana

Per a fer front als esmentats reptes, i també per aprofitar les potencialitats derivades de l’aglomeració de béns, serveis i oportunitats que ofereixen els hàbitats urbans, el Departament de Territori i Sostenibilitat està impulsant el procés d’elaboració de l’Agenda Urbana de Catalunya. En aquest context, i amb la voluntat d’integrar en el procés a tots els actors i nivells de govern amb dimensió urbana, es va crear, el passat 5 de novembre de 2018, l’Assemblea Urbana de Catalunya, un òrgan consultiu adscrit al Departament de Territori i Sostenibilitat que té com a missió principal l’elaboració de l’Agenda Urbana de Catalunya.

  L’acte, que va tenir lloc al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, va comptar amb la presència del Molt Honorable Quim Torra, president de la Generalitat de Catalunya, de l’ex-Vicepresident de l’Assemblea General de Nacions Unides i ex-Director Executiu d’ONU-Hàbitat, el Dr. Joan Clos, i de la Directora de l’Oficina del programa ONU-Hàbitat a Espanya, la Sra. Carmen Sánchez-Miranda.

  La constitució de l’Assemblea Urbana es va produir com a conseqüència del mandat establert per l’Acord de Govern GOV/42/2017, de 4 d'abril [1], per a l'elaboració de l'Agenda Urbana de Catalunya (AUC), modificat posteriorment per l’Acord de Govern GOV/139/2018, de 20 de novembre [2], que defineix, entre d’altres qüestions, l’Assemblea Urbana com un òrgan tripartit, constituït per 15 representants de la Generalitat de Catalunya, 20 representants del teixit associatiu ciutadà i econòmic i 25 representants dels governs locals.

  L’Assemblea fou presidida pel conseller de Territori i Sostenibilitat, l’Hble. Sr. Damià Calvet i la copresidenta de l’Assemblea, la Excma. Sra. Janet Sanz en representació de l’alcaldessa de Barcelona. La taula presidencial es va completar amb les dues vicepresidències de l’Assemblea Urbana, ostentades per l’alcaldessa de l’Hospitalet del Llobregat, l’Excma. Sra. Núria Marín, i pel president de la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya, el Sr. Jordi Giró, així com pel Secretari d’Hàbitat Urbà i Territori, el Sr. Agustí Serra, qui va dirigir la sessió.

  Complementàriament, en aquesta primera sessió constitutiva es va comptar amb una nodrida presència institucional: les alcaldies de les capitals de les vegueries, representants de les principals ciutats de l’Àrea metropolitana de Barcelona, les presidències de les quatre diputacions, així com per representants de les associacions municipalistes i de la xarxa de micro-pobles de Catalunya. Des de la vessant associativa i econòmica, van assistir a la sessió representants de les universitats, dels col·legis professionals, dels sindicats i de la patronal, d’instituts de recerca i del tercer sector social.

  Per la seva banda, la Generalitat de Catalunya fou representada per les tres Secretaries del departament de Territori i Sostenibilitat, així com per una persona delegada per cadascun dels departaments restants, destacant en aquest sentit, la presència dels titulars del departament de Cultura, l’Hble. Sra. Laura Borràs, del departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, l’Hble. Sra. Teresa Jordà i del departament de Treball, Afers Socials i Famílies, l’Hble. Sr. Chakir el Homrani.

  Per últim, l’Assemblea es va completar amb 29 entitats i associacions que assistiren en qualitat d’observadors del procés.

       

Figura 6. Foto de família de l’Assemblea Urbana de Catalunya, en la seva sessió constitutiva al Palau de la Generalitat, el 5 de novembre de 2018.

[1] Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya número 7345, de 6 d’abril de 2017.

[2] Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya número 7753, de 22 de novembre de 2018.

Algunes idees clau vessades a l’Assemblea

Malgrat la seva inevitable naturalesa protocol·lària i la seva deliberada diversitat, l’Assemblea Urbana de Catalunya va permetre entreveure una gran unanimitat entre els assistents pel que fa la necessitat de plantejar una Agenda Urbana que col·loqui les ciutats i els territoris en el centre del debat per a la sostenibilitat. Foren moltes les veus que apel·laren a la necessitat d’un canvi de paradigma en la gestió i planificació de les polítiques urbanes. En aquest sentit, podem destacar algunes idees que foren vessades durant la sessió:

 

1. Enfocament proactiu. L’Agenda Urbana s’ha de considerar un procés viu, que permeti establir sinergies entre les polítiques territorials d'àmbit rural i urbà i trencar sitges sectorials. Alhora, l’Agenda ha de ser capaç de generar resultats transformadors promovent un veritable enfocament territorial i de cooperació entre les diferents polítiques i agendes urbanes d'altres nivells, complementant i reforçant les iniciatives des de les escales locals, metropolitanes, nacionals i globals
2. Les ciutats com a paradigma democràtic: el dret a la ciutat.  És a les ciutats a on avui s’expressen les fragilitats i les energies, les noves vulnerabilitats i també els enormes potencials de millora i futur. Cal entendre el dret a la ciutat –entès com aquell que dona resposta a les necessitats humanes i garanteix els drets a la ciutadania– com a un dels espais claus de construcció de ciutadania democràtica i de drets bàsics en el segle XXI. Ni a Espanya ni a Catalunya existeix cap norma jurídica que inclogui expressament el dret a la ciutat. És per això que cal promoure i construir un dret a la ciutat a partit de l’enfocament dels drets humans, des de les polítiques publiques urbanes que ha de ser integrat i interrelacionat als diversos drets. Cal procurar que els poders públics estiguin sotmesos a una sèrie d’obligacions jurídiques la ordenació dels quals permeti a les persones la seva incidència davant els tribunals en defensa d’un dret a la ciutat interpretat d’una manera integrada.
3. Canvi de paradigma. L’Agenda Urbana ha de contribuir a canviar l’imaginari de progrés que tenim, atès que si no canviem l’imaginari de progrés no podrem canviar l’actual model urbà. En aquest sentit, no tots els canvis que cal emprendre podran ser superficials, perifèrics o incrementals, sinó que caldrà identificar i prioritzar molt bé aquells canvis que siguin imperatius, doncs si el ritme d’aplicació de la solució és més lent que el ritme de desenvolupament dels problemes mai ens en sortirem com a societat. El temps d’espera s’ha esgotat. 
4. L’aplicabilitat de l’Agenda Urbana.  És necessari vetllar per un desenvolupament normatiu de l’Agenda Urbana de Catalunya, però també caldrà aconseguir que tots els actors, inclosos el teixit social i els agents econòmics, facin seus els objectius de l’agenda. En aquest sentit, els debats d’aquesta naturalesa no poden acabar atrapats entre experts, i per tant, cal fer un esforç, a escala social, i identificar les expectatives que la gent té en el seu entorn, allà on viu. Alhora, calen noves lleis, noves organitzacions i nous instruments, tant a Catalunya com a Espanya, que ens permetin afrontar millor aquests reptes que tenen les ciutats del segle XXI. 

        

Figura 7. Imatge del plenari de l’Assemblea Urbana de Catalunya, en la seva sessió constitutiva al Palau de la Generalitat, el 5 de novembre de 2018.

La signatura de la Declaració per una Agenda Urbana de Catalunya

Aquesta primera sessió de l’Assemblea Urbana de Catalunya va finalitzar amb la signatura de la Declaració per una Agenda Urbana de Catalunya, un manifest consensuat per totes les institucions, entitats, organismes i governs que composen aquest òrgan. La Declaració constitueix un primer pas crucial en la conscienciació de la necessitat d’un canvi de paradigma en el disseny, implementació, gestió i seguiment de les polítiques urbanes per assolir una veritable sostenibilitat.

  La Declaració és un document que es composa de 30 punts, recollits en 6 apartats:

 

1. Pròleg. Configurat per 4 punts (1-4), presenta el marc general global sobre el que pretén construir l’Agenda Urbana de Catalunya, i més concretament, els acords multilaterals amb relació a l’Agenda 2030, el Pacte d’Amsterdam i la Declaració de Quito sobre ciutats i assentaments humans sostenibles per a totes les persones.
2. Context. Compost per 4 punts (5-8), aquest apartat pretén subratllar l’elevat impacte de la urbanització de Catalunya, tant en termes d’ocupació de sòl (> 7% del territori) com poblacionals (81% de la població catalana viu en ciutats de més de 10.000 habitants). Alhora es posen en valor les potencialitats dels sistemes urbans mentre que se’n reconeixen també les externalitats negatives i la creació d’espais de desigualtat.
3. La necessitat d’una Agenda Urbana. En aquest apartat, format per 5 punts (9-13), es pretén fer una crítica al model urbà vigent des d’una triple perspectiva social, ambiental i econòmica, que objectivi la necessitat d’emprendre una Agenda Urbana al nostre país. Sense pretensió d’exhaustivitat, s’hi descriuen algunes de les deficiències, patologies, debilitats i mancances que tenen lloc als hàbitats urbans de Catalunya, tals com: la manca d’accés a l’habitatge, el dèficit d’espais lliures, l’existència de desigualtats socials, la contaminació estructural, el model de ciutat dispersa, la inexistència d’un model energètic renovable integral, la incapacitat d’aprofitar l’aglomeració com a factor que incrementi la productivitat, l’existència de models d’explotació econòmica nocius pel desenvolupament urbà sostenible o la manca de modernització dels sectors econòmics urbans.      
4. Ideal comú. En els 4 punts (14-17) que estructuren aquest apartat es recullen els principis sobre els quals es vol construir l’Agenda Urbana de Catalunya, i que de forma succinta són els següents: alineació i sincronia amb les agendes globals i europees en matèria de sostenibilitat, necessària transversalitat i integració de tots els actors en el procés d’elaboració, exigència de vinculació de les polítiques públiques als continguts de l’Agenda Urbana, i atenció a la seva dimensió urbana i territorial.
5. La nostra visió. Un apartat de 9 punts (18-26) que reivindica el dret a la ciutat, entès com aquell que garanteix l’accés als béns, als drets i a les oportunitats per a tothom, i alhora planteja els reptes sobre els quals ha de pivotar l’Agenda Urbana, estructurats mitjançant 6 eixos: hàbitats urbans saludables, benestar, qualitat urbana, prosperitat, dimensió territorial i bon govern.  
6. Crida a l’acció. En aquest últim apartat de 4 punts (27-30), els signants de la Declaració es comprometen a treballar per l’elaboració i impuls de l’Agenda Urbana de Catalunya, per tal que aquesta sigui implementada efectivament a tots els nivells de govern.     

  És important reivindicar la importància d’aquesta Declaració, en tant que espai comú sobre el qual construir una Agenda Urbana de Catalunya. La signatura de tots els membres de l’Assemblea comporta l’assumpció d’un compromís compartit a l’entorn d’una mirada crítica sobre la realitat urbana i territorial del nostre país. Un acte declaratiu que té un immens valor simbòlic.

Aspectes valuosos de l’Assemblea: lideratge compartit, crítica del model i producció cooperativa

El procés d’elaboració de l’Agenda Urbana ha arrencat formalment a través de la constitució formal de l’Assemblea Urbana de Catalunya. Aquesta és una excel·lent notícia per diverses raons. En primer lloc, es fa palesa la comprensió sobre la importància del fet urbà en la consecució del desenvolupament sostenible, doncs l’Agenda Urbana reivindica que les ciutats i els territoris esdevinguin el subjecte de les polítiques públiques, i abandonin el rol de simples receptors de les decisions que es prenen a tots els nivells governamentals.

  Segonament, la participació en l’Assemblea Urbana i la posterior signatura de la Declaració per una Agenda Urbana de Catalunya comporten l’assumpció explícita, per part dels seus membres, d’un compromís actiu en vers la sostenibilitat. Un compromís que alhora esdevé, també, una responsabilitat per assolir els objectius fixats. En aquest sentit, alineant-se amb els principis de la Declaració, els membres comparteixen una evidència: l’estratègia ha de ser compartida i l’acció ha de ser unitària, doncs sense la contribució i la convicció de totes les parts no es podrà desplegar efectivament una veritable Agenda Urbana.

  En tercer lloc, en l’adhesió a l’Assemblea Urbana hi ha implícita una crítica al model de desenvolupament urbà que Catalunya ha experimentat en les darreres dècades. I no només des de la perspectiva urbanística, sinó també des de les vessants social, econòmica i ambiental que hi són inherents. Es tracta d’un exercici incòmode, inclús contracultural, que implica abandonar la inercial autocomplaença de les administracions i acceptar l’assumpció d’errors, de dèficits i d’omissions en el disseny, gestió i implementació de les polítiques públiques. Per tant, és un exercici allunyat de la ideologia i els apriorismes, que es basa en la diagnosi i en el rigor de les dades.

  Finalment, cal reivindicar com un actiu del procés la confiança que la Generalitat de Catalunya diposita en l’Assemblea Urbana de Catalunya, a qui delega la creació de l’Agenda Urbana. Es tracta d’un exemple que no té paral·lelisme en d’altres experiències anàlogues a nivell estatal o internacional en les que s’ha pogut emmirallar el procés de l’Agenda Urbana. De fet, la Generalitat de Catalunya es compromet, implícitament, al desplegament i implementació de les propostes d’acció –degudament consensuades per la majoria dels membres de l’Assemblea Urbana– que es derivin del procés deliberatiu dels seus grups de treball, assegurant així la consecució de dos objectius estratègics: una coproducció integrada i holística de l’Agenda Urbana, i la ulterior implicació de tots els agents en la seva implementació.

Conclusions

Els hàbitats urbans, sumatori de l’urbs i la civitas, són l’escenari sobre el qual es teixeixen la majoria de relacions humanes en la societat contemporània, i on afloren també, les seves debilitats i disfuncions més acusades. Si es planifica adequadament, es gestiona amb intel·ligència i es governa cooperativament, l’immens potencial que sorgeix de l’aglomeració d’activitats, béns i serveis, pot esdevenir la clau de volta per la millora de la qualitat de vida de les generacions presents i futures. Contràriament, la manca de planificació, la inobservança dels impactes globalitzadors, tecnològics, ambientals i energètics que tenen en les ciutats el seu epicentre o la simple assumpció acrítica de les inèrcies heretades, poden conduir-nos a comprometre la sostenibilitat del nostre model de benestar.

  Durant la revolució industrial, la disjuntiva es trobava entre la ruralitat o la urbanitat, assumint que en les ciutats s’hi materialitzaven tant el progrés com les externalitats negatives. Amb l’explosió de la ciutat del segle XX, el debat es va centrar en la densitat, i la pugna entre els models urbans i els suburbans va protagonitzar gran part del desenvolupament urbà. En el nostre temps, hem entès que la ciutat no finalitza en els límits físics o administratius dels nuclis urbans, sinó que els seus efectes, influència i valors, s’estenen molt més enllà. En una “Catalunya Ciutat” com la que vivim, la disjuntiva ja no es troba entre el camp o la ciutat, o entre la ciutat i la urbanització, sinó entre un futur urbà equilibrat o, simplement, l’absència de futur.

  En la construcció d’aquest futur, l’Assemblea Urbana de Catalunya està cridada a tenir-hi un paper molt rellevant. La seva existència i treball han de servir com a catalitzador per a la consecució d’un seguit de canvis paradigmàtics que, sense l’acord de tothom, semblen a hores d’ara certament difícils. Canvis tan ambiciosos com la transició cap a un model energètic íntegrament post-carbònic, la revisió del model urbà vigent, la transformació dels patrons de mobilitat o la reversió del cicle lineal de producció, només seran possibles si gaudeixen de l’acord de tothom. Sense la comprensió del rol determinant de les ciutats, i sense una acció unitària, la lluita per la sostenibilitat es limitarà a impulsos no coordinats, a pulsions instintives i reactives executades des de diverses instàncies governamentals, que malgrat treballar en la direcció adequada, estaran cridades a ser inefectives i conjunturals.

  Per ajudar al lideratge des dels governs locals en l’assumpció de les decisions més compromeses i controvertides en matèria de sostenibilitat, i per garantir una unitat coherent d’acció,  és precís assentar un marc estratègic com l’Agenda Urbana de Catalunya, que sigui compartit i que esdevingui vinculant per a tots els nivells de govern. Altrament, el reclamat canvi de paradigma –amb l’adopció de mesures reals, en ocasions coercitives i sovint políticament costoses, com podrien ser la prohibició de circulació dels vehicles més contaminants, la imposició de taxes sobre els productes amb major empremta ambiental o bé la penalització pel consum d’energies no renovables, etc. – quedarà a l’arbitri de la conjuntura i en mans de voluntats quixotesques que, amb tota probabilitat fracassaran o bé esdevindran insuficients.

 

Redactat de la notícia i més informació

Redactat per: Marc Darder

Per saber-ne més: Marc Darder