Publicacions d'interès de fora del Departament.
- BIHOUIX, Philippe. L'âge des low tech. Vers une civilisation techniquement soutenable. París, Éditions du Seuil, 2014. 336 p.
- WORLD WILDLIFE FUND & TYNDALL CENTRE FOR CLIMATE CHANGE. The implications of the United Nations Paris Agreement on climate change for globally significant biodiversity areas. Publicació en línia. 15 p.
- MATERIAL ECONOMICS. The Circular Economy. A Powerful Force for Climate Mitigation. Estocolm: Material Economics Sverige AB, 2018. 162 p.
BIHOUIX, Philippe. L'âge des low tech. Vers une civilisation techniquement soutenable. París, Éditions du Seuil, 2014. 336 p.
Philippe Bihouix, enginyer, que fa uns anys ja va publicar un altre llibre sobre la qüestió dels metalls (Quel futur pour les métaux?), alerta de nou en aquesta obra sobre llur progressiu esgotament, i remarca que, precisament per la seva necessitat de metalls rars, les noves energies no són ni de bon tros la panacea ambiental que hom vol fer creure: l’energia neta i il·limitada és un mite, segons Bihouix.
De la premissa exposada se segueix que els obstacles en el camí de la plena implantació de les energies renovables no són només la falta de voluntat política, o de mitjans financers, o de lobbies petroliers o nuclears que cal combatre: els recursos minerals necessaris per a la transició energètica són cada cop de menor qualitat i de més difícil extracció, cosa que en dispara els costos d’obtenció, i a més no para de créixer-ne la demanda.
No és difícil veure, doncs, que aquest procés “extractivista”, tot i que encara pot durar uns quants decennis, acabarà tenint conseqüències nefastes en termes ambientals i econòmics. I, val a dir, com més vagi la demanda d’instruments de generació d’energia renovable, i més prestacions se n’esperin, més s’agreujarà la situació. (D’altra banda, cal assenyalar, aquest escenari de depleció de recursos minerals té, a part de les noves energies, una altra responsable: l’electrònica, especialment la vinculada a les telecomunicacions i a la informàtica, que cada dia necessita proposar productes més complexos i potents, però més petits i més lleugers, per poder mantenir el seu negoci.)
Bihouix, tot estudiant en profunditat el contingut dels productes manufacturats i llur procés de fabricació, ha constatat que sempre, al començament de la cadena, es troba l’explotació dels recursos minerals. D’aquí que, sense declarar-se contrari ni de lluny a les energies renovables, per exemple, sí que s’oposi a la faula d’una energia il·limitada i neta que quasi semblaria mancada de tota base material. No és així, ni l’economia ni l’energia mai són immaterials, malauradament, i les energies renovables són tan consumidores de recursos –minerals i d’altres menes– com les energies convencionals, si no més.
Proposa doncs que en la concepció de noves maneres d’obtenir energia, la sostenibilitat dels recursos emprats per desenvolupar-les i implantar-les tingui com a mínim tanta importància com el rendiment econòmic que se n’espera, o la potència que poden proporcionar.
De fet, afegeix, no té sentit cercar sempre una major producció energètica si no s’ataca l’increment de la demanda d’energia ni se’n busca la reducció. És forassenyat, d’altra banda, creure que les emissions de gasos d’efecte hivernacle es poden reduir sensiblement si no és amb un canvi radical dels nostres modes de vida, que haurien de ser molt menys consumidors d’energia que no són ara. I precisament, segons Bihouix, aquest factor de comportament és el gran oblidat del “creixement verd”, cosa que el converteix en un engany absolut.
Com a contrapunt al miratge de les altes tecnologies o high tech, l’autor proposa les low tech, o tecnologies bàsiques. Segons ell, si ens preguntem què es produeix, per què, i com es fa, és fàcil arribar a la conclusió que al capdavall, sense que la nostra qualitat de vida se’n ressentís gaire, seria possible, ja en l’actualitat, produir menys. Les opcions són nombroses: prohibició de la publicitat en paper; incentiu dels envasos retornables; promoció de la venda d’aliments a granel; recautxutatge de pneumàtics; o cotxes amb potència i velocitat limitades, per esmentar-ne només algunes. D’altra banda, cal portar l’ecodisseny a les seves màximes possibilitats: els nous productes, de la mena que siguin, han de ser fàcilment reparables, reutilitzables, modulars, duradors... per bé que tot plegat pugui redundar en menys prestacions, una estètica no tan acurada, o un major pes. El que caldrà, en definitiva, si volem tenir futur, és aprendre a fer (una mica) menys amb (molt) menys; i exercitar la sobrietat.
Tornant al tema de les energies, potser caldrà aprendre a conviure amb una producció energètica intermitent, atès que si la continuïtat de subministrament s’ha d’aconseguir mitjançant enormes sobrepotències, per exemple, un escenari així no tindrà futur, ni serà sostenible, per més que s’alimenti d’energies renovables. I molt menys serà generalitzable a escala global, val a dir.
I és que, citant el mateix autor, “... només cal veure les convocatòries a la innovació, les subvencions atorgades, tots els projectes que sorgeixen, referits a les nanotecnologies, a la biologia de síntesi, a allò digital, als objectes connectats, a la robòtica, etc. tothom es meravella davant aquestes novetats, però el camí que seguim és, en realitat, mortífer, tant des del punt de vista del consum de recursos i d’energia, com des de la perspectiva dels residus electrònics, de gestió impossible”.
Podeu adquirir L'âge des low tech. Vers une civilisation techniquement soutenableaquí; i Quel futur pour les métaux?aquí.
WORLD WILDLIFE FUND & TYNDALL CENTRE FOR CLIMATE CHANGE. The implications of the United Nations Paris Agreement on climate change for globally significant biodiversity areas. Publicació en línia. 15 p.
En l’horitzó 2080, si no es fa res per alentir el canvi climàtic, fins a la meitat de les espècies animals i vegetals es trobaran en amenaça d’extinció en les zones del món actualment més riques en fauna i flora.
Al març d’enguany es va publicar un informe redactat pel WWF en col·laboració amb el Tyndall Centre for Climate Change (institució associada a la Universitat d’East Anglia, al Regne Unit). L’informe, titulat “The implications of the United Nations Paris Agreement on climate change for globally significant biodiversity areas”, és breu però demolidor. En tot just una quinzena de pàgines, descriu els diferents escenaris en què es pot trobar la biodiversitat en trenta-cinc àrees del món tradicionalment considerades refugis de fauna i flora (vegeu més avall una infografia amb aquestes trenta-cinc ecorregions prioritàries).
Les perspectives no són bones.
Tant si s’assoleixen augments de 4,5ºC, en el pitjor dels escenaris, com si s’aconsegueix limitar l’increment global de la temperatura mitjana a només 2ºC per sobre de la de l’era preindustrial, la biodiversitat es veurà greument afectada en aquest conjunt d’àrees.
En l’escenari extrem (+4,5ºC), fins a un 48% de les espècies de fauna i flora de les zones escollides per a l’estudi es trobaria al caire de la desaparició; en l’escenari menys greu (+2ºC, el límit fixat pels Acords de París), l’amenaça d’extinció abastaria gairebé el 25% de les espècies.
L’horitzó temporal de l’estudi és l’any 2080. Els tàxons considerats en l’informe són les plantes, els rèptils, els amfibis, les aus i els mamífers.
L’estudi del WWF i el Tyndall Centre utilitza, tot i que simplificats, els models desenvolupats per la Wallace Initiative, que representen la distribució actual i projectada de prop de 135.000 espècies, inclosos els fongs i els insectes (no considerats en l’informe), amb resolucions de 20x20 km, segons les prediccions de vint-i-un models climàtics, i amb augments hipotètics de temperatura de fins a 6ºC. L’estudi limita alguns dels paràmetres de la Wallace Initiative pel que fa a la forquilla d’augment de temperatura, al nombre de taxons estudiats i, en conseqüència, a la quantitat d’espècies considerades (només unes 80.000).
Sigui com vulgui, si en l’horitzó 2080 l’augment de la temperatura mitjana fos el màxim esperat de 4ºC, tan sols el 18% de la superfície de les regions estudiades seguiria sent climàticament apta per a les espècies que les habiten actualment.
Vegeu a continuació algunes àrees seleccionades, amb percentatges d’amenaça d’extinció previstos, i espècies emblemàtiques en perill.
Descarregueu-vos l’informe aquí.
MATERIAL ECONOMICS. The Circular Economy. A Powerful Force for Climate Mitigation. Estocolm: Material Economics Sverige AB, 2018. 162 p.
Aquest estudi, publicat per Material Economics, estima que mitjançant la millora dels processos industrials i l’increment de la taxa de reutilització i de reciclatge de quatre dels materials ambientalment més costosos de produir (l’acer, el plàstic, l’alumini i el ciment), la Unió Europea podria reduir les seves emissions industrials de CO2 fins a un 33% aproximadament (una disminució de prop de tres-cents milions de tones de CO2 per any, en l’horitzó 2050: tres quartes parts de les quals respondrien a la reutilització i reciclatge dels materials, i la resta a la millora dels processos de fabricació). Es passaria així dels nou-cents milions de tones de CO2 emeses anualment com a resultat de la producció de materials a tot just uns sis-cents: això contribuiria a fer que l’emissió mundial de CO2 fins a l’any 2100 no sobrepassés els 800.000 milions de tones, quantitat que es considera el límit dins el qual encara seria possible d’assolir un augment de la temperatura mitjana global de només 2ºC.
Aquest treball remarca el fet que, així com de la banda de la producció s’han fet esforços de reducció d’emissions, pel que fa a la demanda aquests esforços han estat molt més minsos: caldria doncs potenciar les polítiques i actuacions tendents al reaprofitament dels materials.
L’estudi reconeix que en el cas de la reutilització del ciment és difícil aconseguir més eficàcia que l’existent actualment, però en canvi, assegura que pel que fa al plàstic, a l’acer i a l’alumini el potencial és enorme: per exemple, segons aquesta publicació, el 56% dels plàstics podrien ser reciclats amb procediments merament mecànics, només que se n’augmentés la taxa de recollida selectiva. Per a l’acer i l’alumini, l’estudi estableix una taxa de reciclatge viable del 70% i del 50%, respectivament.
El treball conclou amb l’exploració de tot un seguit de possibles oportunitats per aconseguir una certa circularitat en l’ús dels quatre materials esmentats, en dos segments molt concrets: la fabricació d’automòbils i la construcció d’edificis (se’n parla a les seccions 5 i 6 de l’estudi, respectivament). Vegeu per acabar algunes de les estratègies que proposa l’estudi per augmentar la circularitat en aquests dos àmbits d’activitat.
Accediu a l'estudi complet des d'aquí.
