La controvertida muralla verda transafricana.

Al mes de juliol d’enguany va tenir lloc a Nouakchott (Mauritània) la tercera cimera de l’Agència Panafricana de la Gran Muralla Verda. Fora d’Àfrica, el projecte suscita a parts iguals rebuig i entusiasme.

La gran muralla verda del Sahel
Autors

La gran muralla verda del Sahel

L’any 2005 Olusegun Obasanjo, aleshores president de Nigèria, llançà la idea que els països del Sahel haurien de col·laborar per mirar de frenar entre tots l’avanç del Sàhara cap al sud, i un parell d’anys més tard el projecte va començar a caminar.

Aquesta actuació de cooperació internacional consisteix a implantar una barrera vegetal des de l’oceà Atlàntic fins a la mar Roja que travessi onze països del Sahel (Senegal, Mauritània, Mali, Burkina Faso, Níger, Nigèria, Txad, Sudan, Eritrea, Etiòpia i Djibouti). El projecte és certament ambiciós: la muralla vegetal fa 7.100 km de llargada, amb 15 km d’ample al llarg del seu recorregut. S’estima que per fer-la realitat caldrien uns 600 milions de dòlars, en el termini de deu anys. El Fons per al Medi Ambient Mundial (GEF), adscrit al Banc Mundial, pretén destinar-hi ajudes properes als 120 milions de dòlars (entre 6,6 i 23 milions per a cada país implicat).

La FAO calcula que en aquesta zona prop de dos milions d’hectàrees arbrades es perden cada any en favor del desert. Per posar-hi remei, el projecte de barrera vegetal preveu restaurar i revegetalitzar més de deu milions d’hectàrees de terres degradades creant, alhora, basses de retenció de les aigües pluvials (unes vuitanta per país) i afavorint activitats agropecuàries capaces de generar recursos per a les poblacions locals afectades per la sequera. Naturalment, és convenient que la barrera estigui constituïda principalment per espècies d’arbres resistents a les temperatures elevades i a l’escassetat d’aigua, i que alhora puguin ser útils per als habitants de la regió i econòmicament rendibles. Calen a més plantes i arbustos per al cobriment del sòl.

Cal assenyalar malgrat tot que algunes veus de la comunitat científica, com ara l’investigador francès Marc Bied-Charreton, de l’Observatori del Sàhara i del Sahel, s’oposen al projecte de muralla verda: al seu parer, cal en primer lloc diferenciar la desertització de la simple desvegetalització dels sòls; fa esment a més del fet que actuacions semblants que hom va voler dur a terme a Algèria fa una trentena d’anys van fracassar per manca d’implicació de la població afectada. Charreton advoca, més aviat, per implantar a la zona sistemes d’agricultura sostenible que protegeixin els sòls, amb rotació de conreus, de manera que la terra no quedi nua durant la meitat de l’any, i limitant l’ús d’adobs. La revegetalització a llarg termini només seria necessària en situacions on la fertilitat del sòl s’hagués perdut completament. I defensa, arribat el cas, una gestió descentralitzada en què siguin els pobles o les mancomunitats els que gestionin els espais romanents entre les zones agrícoles, com es fa habitualment a Mali, Níger o Burkina Faso, amb els estats limitant el seu paper a l’assistència tècnica i a la informació.

També el Comitè Científic Francès de la Desertificació (CSFD) mostra reserves respecte del projecte, atès que fa passar la muralla per zones habitades, amb una agricultura i ramaderia força desenvolupades, de manera que la seva substitució per arbres seria pràcticament impossible sense la implicació total de la població local. El CSFD proposa com a solució a l’empobriment dels sòls (no parla de desertificació) la regeneració natural assistida, que requereix poca inversió, resulta la més rendible per als agricultors i de la qual hi ha nombrosos exemples, d’escala petita, per tota la zona del Sahel.

En canvi, el director d’investigació del Centre Nacional de la Recerca Científica de França (CNRS), Gilles Boetsch, segueix de prop l’evolució del projecte (en dirigeix també l’Observatori, a Téssékéré, al Senegal, en col·laboració amb la Universitat de Dakar) i la seva opinió és positiva: remarca que tampoc es tracta de crear una muralla a partir del no-res, sinó multiplicar per vint la densitat arbòria actual, exclusivament, com s’ha assenyalat més amunt, amb espècies autòctones adaptades a les condicions de baixa pluviometria que tinguin a més retorn social i econòmic, com l’acàcia del Senegal, que produeix goma aràbiga, o els datilers, útils pels seus fruits i el seu oli. També hi pot haver mangos, ginjolers i arbres útils per la seva fusta, o espècies medicinals. Boetsch diu que al Senegal la iniciativa està força avançada, ja que el país planta unes 5.000 ha anuals de nous arbres i arbustos, uns dos milions d’exemplars. Es lamenta però que altres països, per la feblesa de les seves economies, no poden seguir el ritme que imposa el país de l’extrem occidental de la muralla, amb excepció, potser, de Mauritània i de Txad. L’investigador del CNRS constata que fins avui les espècies plantades s’han adaptat bé i sobreviuen; que les poblacions locals han aprofitat la proximitat dels nous arbres per conrear-hi fruites i verdures; i que algunes aus migratòries han tornat a fer de la zona el seu lloc d’estada hivernal, després d’anys d’haver desaparegut de la regió. Boetsch creu a més que l’enriquiment ecològic que por suposar la muralla verda també comportarà un augment de la diversitat alimentària dels habitants del Sahel i una millora de la seva salut. Reconeix, però, que la rehumidificació d’algunes zones por donar lloc a l’aparició de malalties parasitàries.

Si el projecte constitueix una solució apta per a la desertificació o l’empobriment dels sòls del Sahel s’haurà d’anar veient amb els anys: la mateixa Agència Panafricana dóna com a data l’any 2025 per veure fins a quin punt els països implicats han estat capaços d’aturar la progressió del desert del Sàhara.