Accés al mapa global de la R+D+i externa
Destaquem
L'emmagatzematge subterrani de CO2 comença capturant els gasos emesos per les centrals energètiques abans no arribin a l'atmosfera i separant-ne el CO2, que posteriorment és refredat i comprimit fins que assoleix l'estat líquid o l'estat supercrític, que li confereix propietats a mig camí entre les d'un líquid i les d'un gas. Després, el CO2 és traslladat per conductes subterranis fins a llocs des dels quals pugui ser bombat cap a capes de roca a més profunditat, on hi podrà romandre de manera pràcticament indefinida, com ho fan el petroli, el gas o les salmorres. Val a dir que el procediment no és nou, es fa servir sovint per reduir la viscositat dels jaciments d'hidrocarburs i facilitar-ne l'extracció. Les profunditats ideals per aconseguir el confinament definitiu del CO2 oscil·len entre els 900 i els 4.600 m, i hi ha tipus de roques més aptes que d'altres per contenir-lo: són preferibles les formacions poroses i permeables, com el gres i la calcària, però és important que aquestes es trobin per sota d'altres materials poc porosos i poc permeables, capaços de segellar l'emmagatzemament, com ara esquist, de manera que el CO2 no acabi aflorant a la superfície de nou. En aquest sentit, l'Agència de Protecció del Medi Ambient (EPA) situa la injecció subterrània de CO2 en l'anomenada classe VI, cosa que obliga a monitoritzar les possibles fuites durant cinquanta anys després de la injecció. Transcorregut aquest lapse, el CO2 s'haurà dissolt en l'aigua o haurà començat a penetrar els minerals de contenció, i el risc que s'elevi disminueix. A llarg termini pot acabar donant lloc a carbonats.
L'emmagatzematge geològic del CO2 pot ser estratigràfic (o estructural), quan només una capa de roca poc permeable i poc porosa el confina i li impedeix l'ascens, o residual, quan el CO2, a més, penetra per capil·laritat materials porosos i permeables. Segons l'informe de la Inspecció Geològica dels Estats Units (USGS), l'emmagatzematge del primer tipus només representaria aproximadament l'1,5% del total; el del segon, la resta, amb un 89% corresponent a roca de permeabilitat moderada (entre 1 mD i 1 D).
L'informe sobre el potencial d'emmagatzemament geològic de CO2 ha estat publicat per la Inspecció Geològica dels Estats Units (USGS), que ha determinat que el subsòl del país podria emmagatzemar entre 2.400 i 3.700 gigatones (1 Gt = 109 t) de CO2. L'USGS publicarà més endavant un document sobre els factors econòmics del procediment (tot i que malauradament ja se sap que la captura del CO2 emès per les centrals energètiques és cara, raó per la qual fins ara només s'ha dut a terme a petita i mitjana escala). La institució està estudiant a més les possibles conseqüències de l'emmagatzematge subterrani pel que fa a sismicitat. Malgrat tot, ateses les projeccions de l'Administració d'Informació de l'Energia (EIA), que diuen que les emissions de CO2 als Estats Units degudes a activitats energètiques seran enguany de 5,4 Gt, sobre un total d'emissions de 31,6 Gt, hom s'adona de les enormes potencialitats de l'emmagatzematge subterrani, si s'aconseguís abaratir-ne la tecnologia i es trobés la manera de minimitzar el risc d'augment de la sismicitat.
Les principals fonts de CO2 de l'Amèrica del Nord, segons activitat i volum d'emissió. Atesa la gran quantitat de punts blaus, corresponents a centrals generadores d'electricitat, és fàcil veure que hi ha molt camí per recórrer en la captura de CO2.
L'informe de l'USGS va excloure d'anàlisi el subsòl de les aigües territorials del país i les illes Hawaii, així com les regions considerades fonts d'aigua dolça. Prenent com a base dades de l'EPA, del Departament d'Energia i dels serveis geològics dels estats, l'USGS va avaluar totes les conques sedimentàries del país, però només va fer estimacions acurades per a les trenta-sis que segons les dades disponibles i les condicions geològiques actuals reuneixen els requisits mínims perquè s'hi emmagatzemi CO2. En totes trenta-sis es va aplicar la mateixa metodologia, de manera que els resultats són comparables. El potencial d'emmagatzemament més alt va correspondre a les planes costaneres atlàntiques (pràcticament tota la façana marítima oriental del país), i dintre d'elles, al litoral nord-americà del golf de Mèxic. Aquesta zona podria acollir fins a 1.900 Gt. Altres regions de gran potencial són Alaska i les muntanyes Rocalloses.
Estats Units: zones amb estimacions detallades (gris fosc) i zones d'avaluació genèrica (gris clar).
L'USGS també ha dut a terme estudis referits a l'emmagatzematge biològic de CO2: de moment n'ha completat els corresponents a les Grans Planes (entre el centre del país i les muntanyes Rocalloses) i a l'extrem oest dels Estats Units.
Redactat per: Alfonso Martínez Jaume
- 6. Prevenció, minimització i tractament de residus.
- [/ca/01_departament/04_actuacions_i_obres/05_actuacions_dr_d_i/04_pla_de_recerca_i_innovacio_2010-2013/eixos_tematics_de_medi_ambient/6_prevencio_minimitzacio_i_tractament_de_residus/6_5/ 6.5. Optimització dels processos de tractament de residus.]
- 9. Canvi climàtic i energia.
- [/ca/01_departament/04_actuacions_i_obres/05_actuacions_dr_d_i/04_pla_de_recerca_i_innovacio_2010-2013/eixos_tematics_de_medi_ambient/9_canvi_climatic_i_energia/9_1/ 9.1. Mitigació.]
