Contents
Apunt monogràfic: terra, un material de passat, de present i de futur
La terra premsada, el material local d’edificació per excel·lència, comença a despuntar de nou després de dècades deixada de banda en favor de materials més moderns, que no més bons. Veurem tot seguit cinc exemples d’arquitectura amb terra premsada, reforçada o no. Quatre dels projectes que han escollit la terra com a material a causa de la seva abundància i baix cost tenen una vocació de millora de la qualitat de vida de les comunitats destinatàries. El cinquè s’inscriu de ple en l’arquitectura icònica i d’alta tecnologia, mirant d’actualitzar les tècniques i materials propis de l’arquitectura tradicional del seu país d’origen.
Introducció
La terra premsada (o batuda) ha estat des de sempre el material de construcció de més fàcil obtenció en moltes regions del món, tret de les de clima més extrem (deserts àrids i àrees glaçades). La utilització d’aquest material hiperlocal fa que els edificis de terra premsada siguin ambientalment menys perjudicials que les construccions que recorren a l’ús del ciment. També, el caràcter local de la terra per a construcció fa que l’energia incorporada al material d’edificació sigui baixa, i que els residus generats siguin escassos. La densitat i la conductivitat tèrmica de la terra la fan un material apte per a l’escalfament passiu dels edificis construïts.
Els sòls tradicionalment emprats per a construcció en terra corresponen a les capes del subsòl, reservant les capes superiors als usos agrícoles, per exemple. Pel que fa als motllos que serveixen per donar forma a la terra (sigui per fer-ne maons, o llenços sencers de paret), són reutilitzables, cosa que també permet reduir l’ús de fusta.
Per tot plegat, i sempre que es mantingui la utilització de materials auxiliars en els nivells mínims imprescindibles, aquesta antiga manera de construir segueix sent de les més sostenibles i respectuoses amb el medi.
Bangla Desh
A l’extrem nord-occidental de Bangla Desh trobem Anandaloy: un centre per a persones amb discapacitat combinat amb un petit estudi per a la producció de tèxtils de comerç just. Es tracta d’un projecte de l’arquitecta alemanya Anna Heringer, que entén que l’arquitectura ha de ser una eina per millorar la vida de les persones. L’estratègia per aconseguir-ho passa segons Studio Anna Heringer, per la utilització de materials locals, d’energia local i de mà d’obra local, combinats quan cal amb mètodes i tecnologies globals. El projecte d’Anandaloy s’ha construït principalment amb terra premsada i bambú provinent d’agricultors de la zona, de manera que al marge de la seva funció social Anandaloy ha estat també un catalitzador per al desenvolupament i l’economia local.
El projecte d’Anandaloy es basa en els aprenentatges derivats d’altres actuacions menades per Studio Anna Heringer a Bangladesh, com ara la METI School de Rudrapur. A diferència però de projectes anteriors, la construcció d’Anandaloy ha estat gestionada per un contractista local i per un grup de treballadors de la zona, alguns d’ells amb discapacitats, encarregats també de les feines relacionades amb la terra i el bambú necessaris per a l’edificació d’Anandaloy.
Anandaloy: terra premsada i bambú per a un centre de teràpia per a persones amb discapacitat, al Bangla Desh rural. Quan l’edifici deixi de fer servei i sigui abandonat, senzillament s’acabarà descomponent
Al començament l’edifici d’Anandaloy es va concebre únicament com a centre de teràpia per a persones amb discapacitats, però finalment es va decidir d’afegir-hi una planta més, que acull un taller tèxtil (Dipdii Textiles) que dona ocupació a dones del poble i que pretén contribuir a mitigar l’èxode de la població rural cap a les ciutats.
L’arquitectura de l’edifici explora la capacitat plàstica de la terra i el fang a fi de crear una nova identitat i de revertir el menyspreu d’aquests materials en favor d’altres elements de construcció com ara els maons. Segons Studio Anna Heringer, cal trobar maneres contemporànies d’emprar els vells materials i de demostrar-ne les propietats. Per exemple, amb les tècniques de modelat del cob (semblant a la tova, però no en forma de maons), no ha calgut emprar cap mena de motlle i s’han aconseguit formes corbes que contrasten amb la resta de construccions de la zona, caracteritzades per la rectangularitat uniforme.
La terra premsada s’ha emprat sobretot en les parets i en la rampa que envolta l’edifici per accedir al segon pis, però també en la creació de certs espais de caràcter lúdic per als infants usuaris del centre de teràpia
Anandaloy: la galeria perimetral, i detall d’uns reforços de bambú, també d’origen local. El bambú ha estat emprat sobretot, però, en sostres i teulades
Per la seva funció d’inclusió social i laboral, i per l’ús exclusiu de materials locals i de treballadors de la zona, Anandaloy es féu mereixedor del premi Obel en la seva edició de 2020, la segona. I és que Anandaloy demostra que la terra, el fang... són materials de construcció viables i de qualitat, fins i tot per a la creació d’estructures complexes i amb una enginyeria exacta al darrere, i també, per què no, per als edificis d’ús públic.
Nepal
A la regió d’Achham, a la zona occidental del Nepal s’ha dut a terme la transformació d’una clínica massificada en un nou model d’equipament d’assistència sanitària rural i sostenible: l’hospital de Bayalpata.
El nou complex hospitalari de Bayalpata (© Sharon Davis Design)
El nou hospital se situa en una parcel·la d’unes 3 ha, al capdamunt d’un turó sobre una vall fluvial. L’àrea construïda és d’uns 4.200 m2, dividits en cinc edificis (assistència ambulatòria, hospitalització, cirurgia, servei prenatal i urgències). L’hospital totalitza uns setanta llits, amb totes les habitacions amb accés a l’exterior o amb balcons. L’hospital de Bayalpata disposa també de serveis de farmàcia, radiologia i laboratoris. Permet assistir unes cent mil persones l’any, multiplicant per vuit la capacitat de l’anterior clínica. Annexos als blocs hospitalaris es troben els d’administració, deu llars unifamiliars i una residència amb vuit dormitoris –tot això al servei del personal de l’hospital i de les seves famílies.
Els habitatges per al personal hospitalari (© Sharon Davis Design)
I tot això, també, fet de terra premsada com a material bàsic. Així ho va concebre Sharon Davis Design, un estudi d’arquitectura novaiorquès, que va optar pels materials locals i els mètodes constructius de baixa tecnologia per tal de minimitzar els costos de transport dels materials de construcció convencionals a una zona tan remota com Achham. La terra de la zona es va barrejar amb tot just un 6% de ciment, a fi de millorar-ne la vida útil i la resistència sísmica. Es van emprar motlles plàstics reutilitzables per conformar els blocs de terra premsada i facilitar-ne la posterior implantació, i es va recórrer a mà d’obra local sense una qualificació específica per als treballs de bastiment.
La construcció del nou hospital, amb mà d’obra local (© Sharon Davis Design)
Cal assenyalar que en el bastiment del nou hospital també s’hi va emprar pedra, per als fonaments, la vialitat interior i els murs de contenció, i fusta local, per als elements de mobiliari encastats, les portes exteriors i les persianes.
Totes les teulades orientades al sud disposen de panells solars fotovoltaics amb una capacitat de 100 kW, que generen més electricitat que la que necessita el complex hospitalari. També s’han tingut en compte en el disseny de Bayalpata els elements de calefacció i refrigeració passives, gràcies als murs de terra, que permeten retenir la calor diürna durant els mesos d’hivern i que a l’estiu mantenen els interiors frescos. A aquesta climatització passiva hi contribueixen també els sostres aïllants, i la ventilació resta assegurada pels passadissos, els ventiladors de sostre i els grans finestrals practicables (els quals també permeten reduir les necessitats d’il·luminació artificial). L’edifici de quiròfans, que disposa de climatització convencional, constitueix l’única excepció dins aquest sistema passiu.
Passadissos i finestrals pretenen reduir les necessitats de refrigeració i d’il·luminació artificial del nou hospital de Bayalpata (© Sharon Davis Design)
El campus del nou hospital de Bayalpata també incorpora noves instal·lacions d’emmagatzematge i subministrament d’aigua, infraestructura de tractament d’aigües residuals, patis per a l’estada i el passeig, i terrasses i bancals per mitigar l’erosió provocada pel monsó.
El nou hospital de Bayalpata, promogut pel Govern nepalès i per l’ONG Possible Health, ha estat considerat de manera unànime un exemple d’actualització i renovació reeixida de la precària infraestructura sanitària del Nepal a fi d’assegurar una assistència mèdica accessible i assequible, especialment a les zones remotes del país.
Xina
A la Xina hi trobem el projecte que va guanyar el guardó World Building of the Year, l’any 2017. Es tracta d’un prototip d’habitatge que podria en un futur contribuir a protegir milions de persones arreu del món en cas de catàstrofe, segons el responsable de l’actuació, Edward Ng, arquitecte i professor de la Universitat Xinesa de Hong Kong (CUHK).
El prototip es va desenvolupar per a una aldea xinesa del comtat de Ludian (província de Yunnan), on es va produir un terratrèmol l’any 2014. El sisme va destruir uns dotze mil habitatges i en va danyar greument uns altres trenta mil en aquella zona, amb aldees senceres reduïdes a runa.
L’aldea de Guangming, com moltes altres de Ludian (Yunnan, Xina), va resultar devastada pel terratrèmol del 3 d’agost de 2014. Moltes de les cases de la zona són de terra premsada: cal doncs reformular les tècniques i fer estructures més segures mitjançant l’aplicació puntual d’altres materials, com proposa la CUHK en col·laboració amb experts en construcció antisísmica de la Universitat de Cambridge. Tot plegat pot ajudar en un futur que la gent que resideix en habitatges de terra batuda puguin reconstruir-los en cas de catàstrofe natural (© CUHK)
Concretament, la nova casa es va dissenyar per a una parella d’ancians de l’aldea, i els mètodes que s’hi van emprar són fàcilment assumibles pels residents de la zona, sense cap formació específica, en una hipotètica reconstrucció.
La parella d’ancians destinataris del prototip de la CUHK, a l’angle nord-oriental de la seva llar reconstruïda. A notar, l’emmarcat de les finestres, en formigó, que permet millorar la resistència i la integritat de tota la paret de terra premsada (© CUHK)
L’actuació a més, és de baix cost i implica l’ús de materials de procedència local: val a dir que el preu d’altres materials amb major resistència sísmica que es podrien haver emprat en la reconstrucció, com ara maons o ciment, és excessiu per a molts dels habitants de la zona.
Tasques d’emmotllat i premsat de la terra emprada per a la construcció del prototip de Guangming, orientat a mostrar maneres econòmiques i senzilles d’augmentar la resistència dels habitatges de la zona (© CUHK)
Així, cal seguir emprant terra premsada, però s’han de millorar les tècniques i els dissenys, i cal incorporar-hi alguns nous materials, de manera limitada.
En benefici de la simplicitat, el prototip consisteix en una casa quadrada amb una teulada piramidal: una estructura estable i fàcil de construir fins i tot sense coneixements arquitectònics. I és que per a la resistència sísmica és important la simplicitat geomètrica –assegura la CUHK.
Simplicitat de formes per assegurar una resistència sísmica superior, però sense abandonar l’ús de la terra premsada habitual a la zona. A l’esquerra, la façana nord, a la dreta, la façana sud del prototip. A notar, la separació de la façana nord en dos cossos, conformant un atri central que permet l’entrada abundant de llum gràcies als elements d’acer, que conformen un enreixat que alhora reforça tota l’estructura (© CUHK)
L’atri central, amb utilització puntual de barres d’acer que a més de reforçar l’estructura permeten una bona il·luminació conformant un enreixat. L’ús de terra premsada roman majoritari a les parets, cosa que permet el confort dels residents tant a l’estiu com a l’hivern, gràcies a l’alta massa tèrmica que proporciona aquest material (© CUHK)
El prototip de Guangming també es basa en la millora de la qualitat de les barreges de terra emprades per a la construcció, per augmentar-ne la resistència tot mantenint la plasticitat.
Ha calgut, a més, fer una aplicació de materials més costosos, tot i que en quantitats escasses que en permetin l’adquisició per part dels residents. Concretament, s’han utilitzat les barres d’acer estrictament necessàries per reforçar les parets de terra premsada en alguns punts, així com el formigó per a elements com ara els marcs de les finestres, de manera que aquestes romanguin intactes en cas de terratrèmol i formin un tot integrat amb el llenç de terra batuda, que fet i fet segueix sent el material principal del prototip de la CUHK.
Ghana
La Nkabom House, a Ghana, combina les parets de terra premsada amb els residus plàstics, sobretot ampolles d’aigua, per aconseguir superfícies translúcides. Es tracta d’un edifici dissenyat per l’estudiant Anna Webster, de l’Escola d’Art, Arquitectura i Disseny (The Cass) de la Universitat Metropolitana de Londres, que amb aquest projecte va voler combinar l’arquitectura tradicional africana amb el reciclatge i la reutilització de residus.
Vista de la Nkabom House (© Anna Webster)
El concepte original de la Nkabom House va sorgir com a resposta a la convocatòria d’un concurs d’idees per a la construcció d’un habitatge unifamiliar en una aldea de la regió dels aixanti, al sud de Ghana. La condició principal de la competició era que el nou edifici havia de fer servir fang com a principal material de construcció, d’aquí que Webster optés per la tècnica de la terra premsada, amb llarga tradició a l’Àfrica.
La construcció del projecte de Webster es va dur a terme l’any 2015 a l’Abetenim Arts Village, un centre didàctic gestionat per una organització sense afany de lucre (Nka Foundation) que ofereix residència als artistes locals. La casa la van construir la mateixa Webster i dues col·legues seves, després de deu setmanes d’estada a Abetenim. Durant el sojorn a la zona, Webster també va dirigir un taller, amb una vintena de participants, locals i estrangers, sobre els mètodes d’edificació tradicionals i altres aspectes de la cultura dels aixanti.
El disseny de l’edifici va evolucionar de manera paral·lela al coneixement aprofundit sobre els materials disponibles, la mà d’obra existent i les condicions del lloc que l’equip va anar obtenint durant l’estatge a la regió. Va ser en aquest procés que es va decidir de combinar els mètodes tradicionals de construcció amb terra premsada amb la reutilització intel·ligent de residus. També, es va procurar d’aplicar un disseny contemporani a l’edifici, a fi de superar les associacions negatives que aquests materials poden provocar, sovint vistos per la població local com primitius i precaris.
La construcció va començar amb l’anivellament i l’estabilització del terreny mitjançant la compactació de la terra i l’ús de gabions plens de pedra a fi de protegir els fonaments –que, val a dir, són de formigó.
Posteriorment es van erigir els murs de terra premsada, a partir de fang compactat en capes, i amb les obertures de les finestres i de les portes també incorporades al llarg del procés. Com a protector contra la humitat que podria malmetre les superfícies dels murs es va utilitzar midó de mandioca (o iuca, Manihot esculenta).
Com s’ha apuntat abans, es van utilitzar envasos i bosses de plàstic com a material per fabricar les persianes de les finestres. Aquests materials també es van combinar amb malla metàl·lica en algunes de les façanes, i també com a matèria primera per a les claraboies translúcides de la teulada de la Nkabom House. Atès que a la zona no se sol practicar la recollida de residus, si més no se’n va poder dona una utilitat a una petita porció.
Detall de les parets de terra premsada i de la utilització de malla metàl·lica combinada amb residus plàstics a mode de lluerna (© Anna Webster)
El resultat de tot plegat és una llar construïda per menys de sis mil euros, que finalment es va destinar al coordinador local de l’Abetenim Arts Village i a la seva família. S’espera que els nous projectes que es puguin desenvolupar a la zona aprenguin de les virtuts i els defectes de la Nkabom House, i que n’adoptin i n’adaptin els sistemes.
Distribució interior i exterior de la Nkabom House (© Anna Webster)
Marroc
La cinquena actuació que presentem difereix radicalment de les anteriors per la seva voluntat icònica i la seva monumentalitat. Es tracta del pavelló del Regne del Marroc a l’Exposició Universal de 2020 (2021), que se celebra a Dubai, als Emirats Àrabs Units. Ha estat dissenyat per l’equip d’arquitectes Oualalou+Choi (O+C), amb base a Casablanca (Marroc).
Vista general del pavelló del Marroc a Dubai, des de la façana meridional (© O+C)
El pavelló demostra que les tècniques tradicionals marroquines de concepció i construcció poden trobar el seu lloc en les actuacions contemporànies de desenvolupament urbà. L’edifici mira de fer arribar les possibilitats de la terra premsada més lluny que mai, superant els límits tècnics i creatius que fins ara han circumscrit el material a edificacions de menor escala. Per exemple, la superfície de façana construïda amb terra batuda (més de 4.000 m2) és la més gran del seu gènere que mai ha existit, segons O+C. El pavelló també destaca per l’alçada, 33 m, en el que suposa una fita tècnica capdavantera en l’ús dels mètodes constructius en terra premsada.
El material, com s’ha vingut apuntant fins ara, té un paper clau en la regulació tèrmica passiva dels interiors dels edificis, i això és especialment important en zones càlides i àrides com el Marroc interior. El fet que el pavelló de Dubai utilitzi la terra batuda vol inspirar models de desenvolupament urbans més sostenibles. I de fet, la terra de la façana exterior combinada amb la fusta de les façanes interiors permeten al pavelló d’O+C de satisfer el estàndards d’edificació LEED. També de conformitat amb aquest compromís amb la sostenibilitat, el pavelló del Marroc es transformarà en un complex residencial d’apartaments, un cop es clausuri l’Expo Dubai 2020 (2021), el 31 de març de 2022.
El pavelló es compon de vint-i-dos volums rectangulars superposats que remeten estèticament els pobles de terra premsada que hom troba al Marroc. La superfície interior de l’edifici és d’uns 6.000 m2, que es reparteixen entre catorze espais expositius organitzats al voltant d’un pati central –una altra referència a l’arquitectura tradicional marroquina– i relligats per una rampa, des de la planta baixa fins a la setena, amb presència també de jardins suspesos.
La façana oriental durant les tasques de construcció. Cal notar els solats de formigó dels blocs superposats que conformen el pavelló (© O+C)
Documenteu-vos
Al marge dels vincles externs que porten a les pàgines de cadascun dels projectes que hem vist i que trobareu més avall, podreu obtenir una bona visió sobre les possibilitats de la terra premsada arreu del món al web de CRAterre, i pel que fa a l’àmbit mediterrani us pot fer servei aquesta publicació de la Sustainable Mediterranean Construction Association.
Autors
Redactat per: Alfonso Martínez Jaume
Per saber-ne més: Studio Anna Heringer, Sharon Davis Design, ArchDaily, London Metropolitan University, Oualalou+Choi
