Projecte de mesures globals per a una mobilitat rural sostenible. M2018-19

Projecte de mesures globals per a una mobilitat rural sostenible. M2018-19

Direcció de projecte: Direcció General de Transports i Mobilitat

Període: gener de 2018 a desembre de 2019

Descripció

Sobre la mobilitat rural, tot i ser una problemàtica coneguda, no s'havia fet una anàlisi des del punt de vista institucional des de diverses òptiques però, sobretot, amb clau sostenible.

Objectiu

Anàlisi de la problemàtica de la mobilitat rural sostenible i proposta de mesures globals per tal d’assegurar-la d’una manera sostenible.

Aquest informe estableix una sèrie de mesures tant des del punt de vista global con des del local.

Mesures globals per a una mobilitat rural sostenible:

1. Normativa. Es tracta de concretar una política adreçada a reduir les necessitats i les distàncies dels viatges per anar a treballar. Des d’un punt de vista normatiu, la planificació urbana ha d’establir condicions clares per encetar nous desenvolupaments urbanístics en aspectes tan decisius com l’accés a una oferta de mobilitat alternativa per al vehicle individual i la proximitat dels serveis públics.

2. Gestió. És necessari avançar cap a una gestió de la mobilitat més eficaç; planificar, supervisar i acompanyar el desenvolupament d'ofertes alternatives a l'ús individual del cotxe en aquests territoris. Un pla de mobilitat coherent liderat per les diferents autoritats locals responsables, els operadors de transport i les associacions d'usuaris hauria de conduir al disseny d'una plataforma multimodal a escala local.

3. Fiscalitat. Pel que fa a la càrrega tributària que afecta directament la mobilitat, no es pot mantenir al marge de les externalitats relacionades amb la contaminació i degradació del medi ambient. Un dels principis fonamentals de política ambiental del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea “qui contamina, paga”, estableix que els responsables d'una contaminació (persones físiques o jurídiques) han de fer-se càrrec dels costos que la seva contaminació ha provocat. Mitjançant aquesta “discriminació fiscal” exercida sobre els modes de transport menys sostenibles, és possible aconseguir un canvi modal. Es tracta de “premiar” aquells comportaments que siguin respectuosos amb el medi ambient i reduir les ajudes als modes de transport més contaminants.

Mesures locals per a una mobilitat rural sostenible:

1. Coneixement del territori i de la seva mobilitat. L’any 2006 es van fer 24,4 milions de desplaçaments cada dia a Catalunya. Coneixem aquesta dada, entre d’altres, perquè aquell any es va realitzar la Enquesta de Mobilitat Quotidiana de Catalunya (EMQ 2006) en la qual es va recollir informació relativa a tots els desplaçaments realitzats per les persones entrevistades tant en dia feiner (de dilluns a divendres no festius), com en cap de setmana i festius.

2. Disseny d’una política coherent de mobilitat i ordenació del territori. El coneixement de les necessitats de mobilitat en un territori determinat és una condició imprescindible per a l'èxit i la sostenibilitat de serveis tals com el transport a la demanda i el cotxe compartit. Hi ha dues tècniques principals d 'anàlisi de necessitats per donar una resposta adequada a les necessitats de mobilitat:

* El diagnòstic, que proporciona una anàlisi de necessitats abans de la configuració del servei.

* L'experimentació, que implica una primera fase de prova per deduir les necessitats que requereixen una resposta.

3. Posar en valor el transport públic convencional. El principal obstacle per al desenvolupament del transport públic a les zones amb baixa densitat de població contínua, és el cost d'aquests serveis i la baixa taxa de recuperació de les inversions. La valorització del transport públic en entorns periurbans o, fins i tot rurals, pot fer-se amb diversos tipus d'intervencions: renovació d'equips per millorar el seu atractiu i rendiment energètic, millora del servei i del calendari, i les freqüències o l’obertura de noves línies.

4. Transport a la demanda. És una modalitat de transport pensada per a àrees amb petita demanda de transport públic. Com que en aquestes àrees un servei d'alta capacitat no té sentit per manca de rendibilitat, el servei es planifica completament orientat a la persona usuària que s’ha de comunicar amb l'operador per fer-li arribar les seves necessitats de transport, a través de mètodes telefònics i/o telemàtics.

5. Cotxe compartit. Per tal d’integrar la mobilitat compartida en les infraestructures, es proposa la creació de zones de carpool constituïdes per construccions o arranjaments per compartir cotxe com a nou servei de mobilitat. Es tracta d’una xarxa d’infraestructures que requerirà un disseny i una planificació perquè no s’oblidi cap ciutat o punt d'interès i que s’integrin en les zones d'activitat que constitueixen punts d'inici i final de recorregut.

6. Promoció dels modes actius (caminar, anar en bicicleta). La creació d’una xarxa ciclista segura i adaptada a les necessitats dels ciclistes no és l’única mesura per afavorir la utilització de la bicicleta:

* Facilitar l'ús de bicicletes elèctriques i plegables.

* Ciclobus i pedibus. Els ciclobusos permeten unir-se a la gent per anar a treballar en bicicleta. És una pràctica que apunta bones previsions per desenvolupar el ciclisme per a viatges regulars.El pedibus promou un entorn més sa al voltant de l'escola: menys cotxes, menys contaminació, menys sorolls, menys estacionament. Els nens poden adquirir un comportament responsable, esdevenir actors de la protecció del medi ambient i convertir-se en usuaris futurs de modes sostenibles de mobilitat.

7. Adaptació del lloguer de vehicles entre particulars. En entorns de baixa densitat, compartir un vehicle amb altres llars evita la compra un segon vehicle amb l’estalvi corresponent. Així, sembla que entre les diferents formes de compartir l’ús d’un vehicle, el car sharing entre particulars és el més adequat per a entorns de baixa densitat.

8. Informació i comunicació. Finalment, és imprescindible un treball de comunicació per oferir la nova oferta de mobilitat alternativa i promoure el seu ús. De fet, davant el desplegament d'una nova oferta de mobilitat, sempre hi haurà una certa inèrcia de pràctiques adquirides. Les preocupacions relacionades amb el canvi de model (seguretat, comoditat, puntualitat) inhibeixen l'experimentació cap a la nova oferta de mobilitat.