Echave-Sustaeta 2021f

TERMCAT. Diccionari de l'emergència climàtica. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2020. Publicació en línia.

El Centre de Terminologia TERMCAT va publicar cap a final de 2020 el seu Diccionari de l'emergència climàtica, elaborat amb l'assessorament del Servei Meteorològic de Catalunya i de l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic. L’obra recull més de dos-cents termes relacionats amb la crisi i la transició climàtiques, i en dóna la versió catalana aprovada pel Consell del Centre de Terminologia a més dels seus equivalents en anglès. francès i espanyol. Cada fitxa presenta també les formes sinònimes del terme cercat, si n'hi ha, així com l'àrea temàtica a què pertany el terme, una definició i, en molts casos, una nota explicativa.

El Diccionari de l'emergència climàtica recull termes de conceptes generals d'aquest camp (p. ex., retroacció climàtica), termes relacionats amb les causes del canvi climàtic (p. ex., gas amb efecte d'hivernacle), termes relatius als seus efectes (p. ex., punt de no retorn) , termes referits a la mitigació i adaptació (p. ex., emissió negativa), i nomenclatura d'acords i organismes de referència en aquest àmbit temàtic (p. ex., Conferència de les Parts, COP).

La consulta de l'obra es pot dur a terme mitjançant un llistat alfabètic de termes o bé a través de l'agrupament temàtic dels conceptes. Com d'habitud en les obres de TERMCAT, la recerca es pot fer en qualsevol de les llengües ofertes, quatre en aquest cas. Hi ha a més la possibilitat d'emprar un cercador avançat per categoria lèxica, jerarquia de l'entrada i nivell d'exactitud del terme que es desitja consultar.

Aquest diccionari també es complementa amb infografies interactives: una que destaca la crisi climàtica actual i una altra que se centra en la transició climàtica i les possibles actuacions de reversió de la situació, o d'adaptació.

Captura de la infografia referent a la transició climàtica, que permet l'accés directe a alguns dels termes

Com en tots els diccionaris temàtics de TERMCAT (més de cent cinquanta, oferts en línia), es pretén oficialitzar les maneres de referir-se als diferents conceptes a fi de facilitar la comunicació, comprensió i divulgació dels termes més importants de cada temàtica, i normativitzar-ne l'ús científic..

Podeu accedir al Diccionari de l'emergència climàtica aquí, i a les infografies abans esmentades aquí.

ALMAZÁN, J. Emergent Tokyo: A Transcultural View on Spontaneous Urban Patterns as an Alternative to Corporate Urbanism. San Francisco: ORO Editions, 2020. 250 p.

Jorge Almazán és un arquitecte espanyol radicat a Tòquio, i professor de la Universitat de Keiō, a la mateix ciutat. El seu estudi d'arquitectura. Jorge Almazán Architects, se centra en projectes arquitectònics i urbanístics mediambientalment responsables i socialment inclusius.

Emergent Tokyo examina cinc tipologies de patrons urbans que hom troba pertot arreu a la capital japonesa, tots ells caracteritzats per la permeabilitat, la inclusivitat i l'adaptabilitat, i pel fet de no necessitar ni un planejament exhaustiu ni l'impuls de grans promotors privats en el seu desenvolupament. Es tracta de patrons urbans relativament espontanis sorgits de la combinació de nombroses modificacions i apropiacions de l'espai per part de petits agents en interacció amb un ecosistema socioeconòmic més ampli. De la convivència de tots dos en neix un nivell de vitalitat i d'intensitat urbanes sense parió en altres ciutats.

Els patrons analitzats són els carrerons (yokochō), els edificis de llogaters (zakkyo), els veïnats de baixa densitat, els camins de vianants i espais verds, habitualment sobreelevats, que ressegueixen antics cursos fluvials (ankyo), i els espais intersticials sota els ponts de les vies fèrries: precisament són aquests probablement els més notables des d'una perspectiva occidental. En moltes ciutats, sobretot europees i nord-americanes, es tracta d'espais marginals, abandonats, en desús, perillosos i que divideixen barris A Tòquio, no. Més enllà de les funcions que hom dona a aquests espais en les nostres ciutats, a la capital japonesa acullen restaurants, bars, botigues i locals d'oci nocturn.

Arran de la pressió demogràfica que la capital japonesa va patir abans de la Segona Guerra Mundial i, posteriorment, a la dècada dels seixanta del s. xx, qualsevol espai disponible va esdevenir valuós, incloent-hi les zones sota viaductes, que es van començar a colonitzar gràcies al seu baix preu i al fet que en tot moment asseguraven una certa permeabilitat a banda i banda. Segons Almazán, aquests factors, complementats amb polítiques de respecte a la iniciativa dels particulars, van convertir espais potencialment inhòspits en centres d'atracció i en connectors urbans.

Espais sota vies a Yūrakuchō, en ple centre de Tòquio, recentment modernitzats. Acullen comerços i locals d'oci i restauració (© Noriko Hayashi / Bloomberg)

En zones més perifèriques de Tòquio, on potser les funcions comercials i de restauració no tenen tant de sentit, trobem que els espais sota els passos elevats de ferrocarril serveixen per ubicar-hi equipaments com ara llars d'infants, centres mèdics o residències d'estudiants.

Residència d'estudiants a Koganei, a uns 20 km del centre de la ciutat, cap a l'oest (© Noriko Hayashi / Bloomberg)

Espais de cotreball a Ōta, uns 16 km al sud del centre de Tòquio. Abans la zona era una de les més perilloses de la ciutat (© Noriko Hayashi / Bloomberg)

Podreu saber més sobre aquesta mena d'espais adquirint l'obra aquí.

GILBERT, P. Géomimétisme. Réguler le changement climatique grâce à la nature. París: Les Petits Matins, 2020. 184 p.

Pierre Gilbert ha estat responsable de la rúbrica d'ecologia del mitjà independent francès Le Vent se Lève. Recentment ha publicat l'obra que presentem, prologada per Gaël Giraud, economista i director de recerca del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS).

Davant el repte que representa la crisi climàtica, aquesta obra ofereix nombrosos exemples concrets de regulació del canvi climàtic inspirats en mecanismes naturals de captura de carboni i defugint solucions basades en l'alta tecnologia i en la geoenginyeria –moltes de les quals, al seu torn, requereixen enormes quantitats d'energia per funcionar.

Encara que les noves emissions carbòniques es reduïssin efectivament a zero, sembla clar que la inèrcia del CO₂, que roman a l'atmosfera durant dècades, i les emissions carbòniques residuals farien impossible un escalfament planetari per dessota els dos graus. Així, a més de l'eliminació de les emissions, podria ser indispensable la captura massiva dels GEH ja emesos, el 70% dels quals prové de la crema de combustibles fòssils, i el 30% dels canvis en els usos del sòl (desforestació, urbanització i agricultura industrial).

El geomimetisme podria ajudar a assolir-ho amb tècniques de segrest carbònic inspirades en la natura: caldria protegir, reforçar, reproduir i estendre els ecosistemes transformadors de CO₂ en matèria orgànica, i fer-ho amb tota llur complexitat. D'aquesta manera s'aconseguiria d'una banda la desitjada captura carbònica i de l'altra un augment de la resiliència dels ecosistemes esmentats.

Algunes de les pràctiques principals en aquesta línia segueixen sent l'aforestació i la reforestació –segons l'autor, un increment del 30% de la superfície forestal podria absorbir el CO₂ d'una trentena d'anys, als ritmes d'emissió actuals.

Altres actuacions serien l'evitació dels monocultius; la reducció de superfícies destinades als conreus per a la nutrició del bestiar de carn; la reintegració de la cria de bestiar dins els sistemes agrícoles, per recrear els cicles de nutrients entre conreus i animals; la orizicultura en terrenys humits, no negats, per reduir l'emissió de metà derivada de la descomposició de les plantes mortes per bacteris que viuen a l'aigua; la protecció de les zones humides (pantans, manglars, torberes, que per la seva baixa presència d'oxigen eviten la transformació de la matèria orgànica morta en CO₂), i la reinundació d'antigues zones humides; la reintroducció de grans herbívors a les tundres, que tot alimentant-se exposen el sòl sota la neu a l'aire fred, cosa que permet un refredament de les primeres capes de terra i per tant un menor risc de fosa del permagel quan arriba l'estiu; o la implantació de granges d'algues, especialment de sargàs, que alhora que desacidifiquen els oceans també capturen grans quantitats de CO₂, i quepoden atraure els peixos a zones concretes, afavorint per tant la pesca local, sense oblidar que pel seu contingut en olis aquestes algues poden ser matèria primera per a biocombustible, evitant que calgui destinar terres emergides a aquesta mena de conreus oleaginosos.

Podeu informar-vos sobre aquestes pràctiques i d'altres comprant el llibre aquí o aquí.