Itambe-00001a

Publicacions d'interès de fora del Departament.

• WEAVER, Russell; BAGCHI-SEN, Sharmistha; KNIGHT, Jason.; FRAZIER, Amy E. Shrinking Cities: Understanding Urban Decline in the United States. Nova York: Routledge, 2017. 244 p.
• TALEB, Nassim. Antifragile: Things That Gain from Disorder. Nova York: Random House, 2014. 544 p.
• THE STREET PLANS COLLABORATIVE. Tactical Urbanist's Guide to Materials and Design. Publicació en línia. 132 p.

WEAVER, Russell; BAGCHI-SEN, Sharmistha; KNIGHT, Jason.; FRAZIER, Amy E. Shrinking Cities: Understanding Urban Decline in the United States. Nova York: Routledge, 2017. 244 p.

Ciutats del rust belt nord-americà, com ara Detroit, St. Louis o Cleveland han perdut grans percentatges de llur població des de la segona meitat del segle xx; malgrat això, i sense excepció, constitueixen el centre d’àrees metropolitanes que, tot i no trobar-se al seu pic de població històric, sí que han vist incrementar-se la seva població des de les mateixes dates, de manera més o menys constant.

Això ha portat moltes d’aquestes ciutats centrals, conscients que mai no tornaran a assolir les xifres de població d’antany, a començar a planificar per a l’encongiment: és el cas, per exemple, de Youngstown (Ohio), que amb un pic de població proper als 170.000 habitants l’any 1950, ara en té només 65.000; o del mateix Detroit, paradigma del fenomen d’encongiment, que ha formulat el seu Detroit City Future Plan, que prevé un encongiment programat, amb la consegüent recuperació del downtown i dels eixamples.

Aquesta obra aborda la qüestió de les ciutats minvants, tot ajudant a definir-les i apuntant possibles línies d’actuació per al seu futur. Els autors proposen com a element identificador d’aquestes ciutats minvants un declivi del 25% o més de la població entre 1970 i 2010, tant en les diferents seccions censals urbanes com en el global de la ciutat. Els autors apunten com a un altre factor de minva, també, tot i que de manera independent, la decadència econòmica, amb una anàlisi de les seccions censals on s’han produït increments en els nivells de concentració de desavantatge (amb paràmetres com ara famílies encapçalades per dones soles, taxes d’atur i baixos assoliments acadèmics). La relació entre aquests factors reveladors de desavantatge econòmic i el declivi demogràfic de la secció censal corresponent és, han descobert els autors, força directa, tot i que sense un solapament total entre els dos fenòmens. Assenyalen també els autors que els dos declivis tenen causes diferents: l’econòmic respon a la precarietat social, el demogràfic és fruit més aviat de la precarietat física de l’entorn (molt particularment en les àrees suburbanes).

Després de la presentació de les dades objectives, l’obra se centra a defensar la tesi que l’element definitori és l’habitatge en propietat, que a partir dels treballs de camp duts a terme pels autors sembla que s’erigeix com a exponent màxim del capital social. Capital social, val a dir, que al llarg de les dècades s’ha mantingut en zones on hi ha hagut encongiment urbà però no declivi demogràfic. Conclouen els autors que les zones que han estat capaces de mantenir estables els percentatges de residents propietaris del seu immoble han pogut combatre el declivi demogràfic (i vèncer-lo) gràcies al capital social i a l’estabilitat que suposa el fet de tenir casa pròpia.

La darrera part de l’obra examina estratègies potencials per contrarestar el declivi, o adaptar-s’hi. Hi ocupen un lloc destacat les polítiques de rightsizing, entès com fer que les ciutats tinguin una dimensió proporcionada que els permeti ser autònomes financerament, deixant enrere el desenvolupament urbà i urbanístic, il·limitat, de fa dècades, que probablement no tornarà. En les actuacions de rightsizing hi tenen un lloc destacat, per exemple, les polítiques de verd urbà i de guany de nous espais lliures, que al capdavall redundaran en una major qualitat de vida per als residents de la ciutat, ara més petita i autolimitada, i amb un entorn urbà millorat. Una altra manera d’abordar l’encongiment, un cop la ciutat ha assumit que les xifres de població que va tenir en el passat mai es repetiran, és l’anomenat smart shrinkage: aquest encongiment intel·ligent postula la reconversió econòmica de zones en declivi de la ciutat, per aconseguir fixar la població, estabilitzar-la i, en el millor dels casos, obtenir-ne lleugers increments. En la majoria de les ocasions, s’entreveu en l’obra la idea que la solució o combinació de solucions que s’adopti només serà reeixida si se’n deixa fora, en la mesura del possible, els actors privats (immobiliàries tradicionals, promotors...), sovint responsables, amb el vistiplau de l’Administració, d’anteriors creixements, excessius i insostenibles.

Atès que el fenomen de les ciutats minvants no és només propi de les ciutats postindustrials nord-americanes (a Europa, per exemple, és paradigmàtic el cas de Leipzig, a l’antiga Alemanya Oriental; i pràcticament qualsevol ciutat del món que hagi patit una crisi industrial ha experimentat la minva en certa mesura), el contingut de l’obra és fàcilment extrapolable arreu.

El preu del llibre és força elevat, en la versió impresa si més no, i el seu contingut, netament acadèmic, el fa poc adequat per a un públic general. Però sens dubte pot resultar de gran interès per als planificadors que hagin de fer front al fenomen en el seu àmbit territorial, per la varietat dels casos estudiats i l’alt nivell teòric de l’obra.

Podeu adquiriu-la aquí (en format imprès i electrònic).

TALEB, Nassim. Antifragile: Things That Gain from Disorder. Nova York: Random House, 2014. 544 p.

Hi ha esdeveniments que ho capgiren tot, i en aquestes situacions les coses fràgils es trenquen fàcilment; les resilients conserven la seva integritat, o la recuperen, malgrat la disrupció; i les “antifràgils” es fan més resistents amb les pertorbacions, el desordre, la incertesa, la volatilitat o el risc, si més no quan l’element disruptor ocorre en uns determinats rangs. Es podria dir que allò antifràgil té aspectes negatius limitats i aspectes positius il·limitats, en el sentit que sempre pot millorar i difícilment empitjora.

L’autor del llibre, que és també qui ha encunyat la paraula, és Nassim Nicholas Taleb, assagista nord-americà d’origen libanès (detall que ve a tomb perquè, a tall d’exemple, ell només menja aliments que ja existien al llevant mediterrani fa uns quants mil·lennis, cosa que en demostra l’antifragilitat, entesa ara com a capacitat d’adaptació i de perdurabilitat al llarg del temps; Taleb està convençut, de fet, que qualsevol organisme, també el cos humà, ha de patir un cert nivell de privacions per assolir el seu màxim potencial).

L’autor parla en aquesta obra de la fragilitat o antifragilitat d’infinitat d’objectes i conceptes: des de la forma dels estats (les confederacions, enfront els estats-nació centralitzats, se situen a l’extrem antifràgil de l’espectre, malgrat el que pugui semblar d’entrada) fins a les empreses (les més grans són extremament fràgils, tot i que a curt termini semblin les més robustes), passant pels aliments (els no modificats genèticament resulten ser antifràgils, mentre que els produïts per l’enginyeria són fràgils, com s’ha mig apuntat abans), o diverses professions.

I resulta que en allò que constitueix un dels àmbits d’actuació del Departament, hi ha, també, una manera antifràgil de fer ciutat: des de baix. Enfront de l’enfocament habitual, que sol pressuposar una única solució al problema de què es tracti, a parer de Taleb les iniciatives sorgides de la ciutadania són capaces d’aguantar allò imprevist més bé que els grans projectes imposats des dels despatxos. Això és així, segons l’obra, perquè els gestors públics solen concebre la ciutat més com un conjunt de problemes que cal solucionar que com el que és realment, a saber, un organisme complex constituït per persones que viuen juntes, radicades en un mateix entorn. Per posar un exemple, el planificador pot veure la congestió del trànsit com un problema per als conductors; els residents més aviat la veuran com una font de pol·lució i una amenaça per a llur salut; el planificador tendirà a buscar solucions que facilitin la circulació, quan segurament el sistema de valors de la comunitat estaria més a prop d’un seguit d’actuacions que tendissin a reduir la conducció a tota hora.

Quan la ciutadania és conscient dels propis valors i se centra en els impactes que percep, en quins factors els provoquen i quines solucions s’hi podrien aplicar, comença a actuar des de baix, i en aquest context les solucions des de dalt, més costoses habitualment, només serien necessàries si l’impacte persistís. D’altra banda, l’actuació des de la ciutadania cap a dalt ajuda a crear i a democratitzar coneixement sobre els problemes, i a oferir solucions redundants, petites i múltiples, de manera que sempre hi hagi un coixí de seguretat quan una de les solucions falla o el problema empitjora per causes fora del control de la ciutat. En l’altre costat, segons l’obra, la tendència del planificador seria més aviat la de diagnosticar els problemes en formes que pressuposen una possible solució de calibre més massiu i de caràcter monolític, i doncs, menys antifràgil. I a més, diu l’obra, en analitzar les causes d’un problema, el planificador municipal probablement acabarà amb una llista de polítiques del mateix municipi que són les que el provoquen. La ciutat s’ha de centrar en primer lloc en aquests factors per assegurar-se de no llençar els diners dels contribuents solucionant problemes que ella mateixa ha creat amb les seves males polítiques.

 

THE STREET PLANS COLLABORATIVE. Tactical Urbanist's Guide to Materials and Design. Publicació en línia. 132 p.

En els darrers anys hi ha hagut una certa eclosió de literatura i eines per a l’urbanisme tàctic: per exemple, el col·lectiu Street Plans Collaborative, radicat a Nova York, Miami i San Francisco, és autor d’una obra força popular en el camp de l’apoderament del veïnat pel que fa a les accions que necessita el seu carrer (Tactical Urbanism: Short-term Action for Long-term Change). Aquest col·lectiu, conscient que potser calia una guia de caire més metodològic i no tan ideològic com l’esmentada abans, ha publicat recentment (en línia) l’obra que presentem aquí: The Tactical Urbanist Guide to Materials and Design. Al llarg de les seves 132 pàgines, la nova guia se submergeix en els detalls formals i materials que cal aplicar a les actuacions d’urbanisme tàctic. Quan cal fer servir pintura, o cinta, o guix per traçar noves marques viàries en aquest urbanisme, normalment provisional i bastit des de baix? O, quins són els materials més adequats per a les barreres temporals que es vulgui instal·lar?

La guia, gratuïta, procura proporcionar una paleta flexible de materials, tàctiques i elements, que varien en funció de la mena d’actuació que es vulgui dur a terme: un projecte de demostració, una prova pilot, un disseny provisional, un disseny final o una instal·lació a llarg termini. Com que la meta de l’urbanisme tàctic és sovint la posada a prova d’un nou disseny a curt termini, normalment no és aconsellable ni pràctic de fer servir materials de gran durabilitat d’antuvi (tot i que de vegades l’actuació de curta durada por acabar esdevenint permanent).

Com a exemple d’aquesta flexibilitat hi ha el cas dels anomenats, col·loquialment, carrils bici de guerrilla, implantats pels mateixos usuaris com a resposta a la manca d’actuació de l’administració municipal: la guia recomana, d’entrada, i com a actuació de conscienciació i protesta, fer servir cons de plàstic per separar els ciclistes dels cotxes; un projecte de demostració, en canvi, faria més bé amb jardineres de fusta o barreres plàstiques omplertes d’aigua; en el llarg termini, els materials i elements preferibles serien tanques New Jersey o blocs de formigó, potser embellits i complementats amb testos, bancs i cobricels vegetals, per pal·liar-ne l’efecte poc estètic.

La guia no s’atura en els suggeriments referents a les barreres per a ciclistes, naturalment; analitza molts altres elements, com mobiliari urbà, tractament de superfícies, elements paisatgístics o senyalització, per esmentar-ne alguns. Com a colofó, aquesta publicació inclou també alguns estudis de casos concrets, referits a passos de vianants, carrils bici, cruïlles, places públiques o parcs. Els projectes analitzats per la guia s’estenen per tota la geografia estatunidenca, des d’un pas de vianants que va pintar el veïnat a Seattle (Washington), i que finalment l’administració municipal es va fer seu, fins a un projecte de demostració de rotonda a Long Beach (Califòrnia), passant per una actuació d’ampliació de vorades a Austin (Texas) o un carril bici millorat a Burlington (Vermont).

Podeu descarregar-vos la guia aquí.