Torre Ramon 2014b

• Introducció
• Adaptar-se i solucions en dissenys urbans
• Estratègia per al verd urbà
• Ponència "Els nous boscos de Barcelona: patrons de riquesa i composició"
• Ponència "Patrons de deposició de contaminants als espais naturals metropolitans"
• Autors

Introducció

A la situació actual en què el 80% de la població europea i el 70% de l’espanyola viuen i treballen a les grans ciutats, els espais naturals que envolten les regions metropolitanes són essencials per a la qualitat de vida de la ciutadania. Aquests espais ho són de lleure i de salut, eviten riuades i inundacions o capturen CO₂  de l’atmosfera. Per tant, contribueixen a mitigar el canvi climàtic. Però la seva situació fa que aquests boscos i parcs naturals rebin una forta pressió de les àrees urbanes properes i sovint corren el risc de degradar-se  atès que, segons les previsions que ha fet la Unió Europea, es calcula que d’aquí al 2020 la superfície construïda creixerà entre un 1,4% i un 2,5 %, anualment.

A aquest ritme, les zones urbanes es podrien duplicar entre el 2035 i el 2055. Quan les àrees metropolitanes creixen, les infraestructures de transport fragmenten aquests espais verds, les terres agrícoles s’abandonen i els boscos les ocupen i sovint hi apareixen noves espècies invasores. Si a tots aquests canvis s’hi afegeix el climàtic, el resultat és un canvi global contra el qual cal combatre des de la ciència i la gestió.

Amb l’objectiu de discutir sobre els impactes presents i futurs en les regions verdes metropolitanes, proposar mesures d’adaptació i planificar solucions viables, el CREAF, la Societat Catalana de Biologia (SCB) i la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) van organitzar, el 12 de novembre de 2013, la Jornada “Els ecosistemes metropolitans davant del canvi global”.

'Jaume Terrades, del CREAF, va presentar l’Ecologia de les Ciutats davant el Canvi Global'

Les ciutats no són alienes a la natura, són (com els ruscs o els termiters però molt més complexes), artefactes creats per una espècie per superar algunes constriccions, però segueixen sent sistemes ecològics. Així doncs, l’ecologia urbana té aportacions a fer en la comprensió i el disseny de las ciutats. Alguns dels seus trets són:

• Per exemple,  per 3.600 ciutats de més de 100.000 habitants de tot el món les superfícies impermeabilitzades escalen amb la població segons la teoria.
• Les pèrdues d’energia en el transport ho fan com les taxes socioeconòmiques. En això les ciutats difereixen d’altres ecosistemes o xarxes hidrològiques, en les quals es minimitza la dissipació d’energia.
• La concentració espacial i l’acceleració temporal de les interaccions socials s’assemblen a sistemes que es fan més densos amb l’escala (els estels cremen més ràpid i amb més brillantor en augmentar la massa). O sigui que les ciutats , tot i la capil·laritat, són reactors socials i diferents d’altres ecosistemes. Els ecòlegs urbans ho hem de tenir ben present.

Hi ha pautes culturals superposades al medi físic, que també es tradueixen en pautes estructurals. El repte que tenim és superposar les nostres infraestructures a les infraestructures que mantenen la vida, sense destruir-les.

Adaptar-se i solucions en dissenys urbans

L’agricultura i la ramaderia canvien l’estructura i el metabolisme del paisatge. El risc més gran derivat dels canvis globals és l’acceleració d’aquests canvis i l’augment de la impredictibilitat. El creixement explosiu de la població humana va associat a la disponibilitat de recursos energètics i es produeix en els darrers dos-cents anys (la població es multiplica per 5). L’augment de població pressiona sobre els recursos i fa créixer la vulnerabilitat davant de fluctuacions i el risc de conflictes per els recursos.

Adaptar-se, en tot cas, és tenir en compte que tractem amb sistemes molt complexos, en xarxa lligats a d’altres igualment complexos. Cal tenir en compte, pel que fa a les possibilitats d’adaptació, que:

• Els processos destructius, d’enrunament en sistemes complexos, sovint, són sobtats.
• Els processos constructius de mecanismes reguladors, socials, institucionals o jurídics i d’edificació d’estructures, sovint són lents i costosos.
• En un sistema complex, se solen donar transicions sobtades i llindars, passats els quals ja no hi ha possible retorn. I, freqüentment, els canvis no són graduals, sinó que depenen de processos extrems.

Solucions en dissenys urbans, amb components com:

• Consum d’energies convencionals que tendeixi a zero, amb autoregulació tèrmica per disseny bioclimàtic òptim, aprofitament d’energia solar. Cobertes enjardinades.
• Reducció al màxim del consum energètic, tant en la construcció, com en la demolició. Estructures industrials prefabricades.
• Minimitzar residus en la construcció i demolició, i reciclar els que es produeixin. Canalització separada d’aigua potable.  

La bona direcció:

• Urbanisme compacte que eviti la urbanització excessiva del territori.
• Barris complexos i diversos, que redueixen la mobilitat forçosa.
• Manteniment de corredors i sistemes d’espais protegits en xarxa, no insulars.
• Enverdiment de la ciutat: cobertes i façanes verdes, àrees urbanes i connexió amb àrees periurbanes rurals i forestals.

Les contribucions dels verd urbà al metabolisme de la ciutat són molt modestes si es comparen amb el conjunt del metabolisme. El paper de Barcelona en la biodiversitat del territori català és modest. És més útil controlar les entrades d’espècies exòtiques amb potencial invasiu que promoure increments de la biodiversitat urbana amb grans operacions urbanístiques.

Estratègia per al verd urbà

Amb l’NO₂ poc s’hi pot fer. Les estratègies han d’apuntar a la gestió del trànsit. En canvi, el potencial per extraure PM₁₀ no és menyspreable i pot ser eficaç per complir amb els valors de referència actuals de la UE.

Altres efectes positius d`una estratègia per al verd urbà: regulació de la temperatura, mitigació de l’escorriment en tempestes i oportunitats recreatives, sense costos afegits.

Els esforços municipals basats en els ecosistemes solament seran efectius si es coordinen amb polítiques territorials a escales més grans.

En termes d’impermeabilitat:

L’asfalt i el ciment impermeabilitzen el 64% del sòl de Barcelona. El 36% restant té sobretot vegetació llenyosa, herbassars o gespes, en poca proporció aigua de bases o llacs artificials. Cal remarcar que la proporció de material impermeable seria molt més gran si no s’hi inclogués l’àrea perifèrica de Collserola.

La construcció, inclosa la dels materials reciclats, és responsable del 40% de la petjada de carboni de les ciutats, no podem seguir construint amb acer i formigó, necessitem cobertes que funcionin com a interfícies químicament actives i absorbeixin el CO₂ i els contaminants i atrapin partícules electrostàticament. Materials que puguin fixar el carboni en forma sòlida, com passa amb les argiles o closques i tenir un efecte aïllant.

Ponència "Els nous boscos de Barcelona: patrons de riquesa i composició"

Corina Basnou, CREAF,  Els nous boscos de Barcelona: patrons de riquesa i composició

Els nous boscos són diferents dels preexistents pel que fa a la riquesa i la composició d’espècies. En moltes ocasions, per tant, s’ha de produir un procés d’acoblament que acompanya l’aparició dels nous boscos. Per veure la seva evolució s’han de tenir en compte dos factors: el deute d’extinció dels hàbitats en regressió i el crèdit d’immigració dels hàbitats en progressió.  La intensitat i la cronologia d’aquests processos determina el balanç final de les espècies.  Es coneix encara poc el possible crèdit d’immigració a les formacions forestals ibèriques i la seva relació amb els atributs biològics de les espècies i els factors ambientals. Els primers resultats en boscos metropolitans suggereixen un escàs crèdit d’immigració en aquestes formacions, potser per causa del seu dinamisme.

També hi ha altres aspectes que afecten l’acoblament final de les espècies: l’homogeneïtzació biòtica, que es produeix per causa de l’expansió de generalistes en detriment dels especialistes i les invasions biològiques.

En un context urbà hi ha la particularitat que la similitud florística entre localitats disminueix amb la distància, però el descens és més gran en hàbitats urbans.

A Catalunya, les àrees metropolitanes concentren les invasions de plantes exòtiques, atès que els paisatges més urbanitzats són més susceptibles a la invasió.

Es conclou que els boscos de la província de Barcelona estan poc envaïts, però els de l’RMB més. Les pinedes de l’RMB gairebé tripliquen el seu percentatge d’invasió (16,7%) en relació amb tot el percentatge de la província (6,5%). Només un 4.5% dels boscos de planifolis no de ribera estan envaïts. Les invasions estan localitzades en l’espai: la mida i la distància al marge del bosc i el paisatge adjacent es relacionen amb el grau d’invasió de plantes- .

Cal parar molta atenció a la nova onada d’espècies invasores, pel nombre creixent de plantes exòtiques ornamentals de cicle perenne i tolerants a l’ombra i efectivament disseminades pels insectes, atès que moltes de les quals comencen a sovintejar als boscos mediterranis.

Ponència "Patrons de deposició de contaminants als espais naturals metropolitans"

Anna Àvila, CREAF,  Patrons de deposició de contaminants als espais naturals metropolitans

El sistema atmosfèric crea el cicle de transport i deposició dels contaminants que poden tenir com a fonts les naturals o les antròpiques. La deposició potser humida i/o seca.

Les evidències d’eutrofització per N en ecosistemes a la nostra regió són:

• Increment de concentració N en herbaris.
• Increment d’espècies vasculars nitrófil·les en àrees Natura 2000
• Increment de concentració d’NO₃ a rieres de conques no pertorbades al Montseny en els períodes 1980-2007
• Increment de la deposició d’N als Pirineus amb l’increment de concentració N en rius. 

  Pel que fa a la càrrega crítica (quantitat de deposició d’un contaminant per sota de la qual no es detecten efectes nocius en els ecosistemes), els mapes d’excedència = deposició –càrrega crítica, identifiquem que els hàbitats amenaçats són:

• AMB 200 km² corresponent principalment a boscos i matollars esclerofil·les.
• Del total de l’àrea 2.500 km², 1.750 km corresponent a prats herbacis.

Autors

Redactat per: Marga Torre i Anna Ramon

Per saber-ne més: Anna Ramon