Martinez 2013ad

Accés al mapa global de la R+D+i externa

Destaquem

USGS

L'emmagatzematge subterrani de CO₂ comença capturant els gasos emesos per les centrals energètiques abans no arribin a l'atmosfera i separant-ne el CO₂, que posteriorment és refredat i comprimit fins que assoleix l'estat líquid o l'estat supercrític, que li confereix propietats a mig camí entre les d'un líquid i les d'un gas. Després, el CO₂ és traslladat per conductes subterranis fins a llocs des dels quals pugui ser bombat cap a capes de roca a més profunditat, on hi podrà romandre de manera pràcticament indefinida, com ho fan el petroli, el gas o les salmorres. Val a dir que el procediment no és nou, es fa servir sovint per reduir la viscositat dels jaciments d'hidrocarburs i facilitar-ne l'extracció. Les profunditats ideals per aconseguir el confinament definitiu del CO₂ oscil·len entre els 900 i els 4.600 m, i hi ha tipus de roques més aptes que d'altres per contenir-lo: són preferibles les formacions poroses i permeables, com el gres i la calcària, però és important que aquestes es trobin per sota d'altres materials poc porosos i poc permeables, capaços de segellar l'emmagatzemament, com ara esquist, de manera que el CO₂ no acabi aflorant a la superfície de nou. En aquest sentit, l'Agència de Protecció del Medi Ambient (EPA) situa la injecció subterrània de CO₂ en l'anomenada classe VI, cosa que obliga a monitoritzar les possibles fuites durant cinquanta anys després de la injecció. Transcorregut aquest lapse, el CO₂ s'haurà dissolt en l'aigua o haurà començat a penetrar els minerals de contenció, i el risc que s'elevi disminueix. A llarg termini pot acabar donant lloc a carbonats.

L'emmagatzematge geològic del CO₂ pot ser estratigràfic (o estructural), quan només una capa de roca poc permeable i poc porosa el confina i li impedeix l'ascens, o residual, quan el CO₂, a més, penetra per capil·laritat materials porosos i permeables. Segons l'informe de la Inspecció Geològica dels Estats Units (USGS), l'emmagatzematge del primer tipus només representaria aproximadament l'1,5% del total; el del segon, la resta, amb un 89% corresponent a roca de permeabilitat moderada (entre 1 mD i 1 D).

L'informe sobre el potencial d'emmagatzemament geològic de CO₂ ha estat publicat per la Inspecció Geològica dels Estats Units (USGS), que ha determinat que el subsòl del país podria emmagatzemar entre 2.400 i 3.700 gigatones (1 Gt = 10⁹ t) de CO₂. L'USGS publicarà més endavant un document sobre els factors econòmics del procediment (tot i que malauradament ja se sap que la captura del CO₂ emès per les centrals energètiques és cara, raó per la qual fins ara només s'ha dut a terme a petita i mitjana escala). La institució està estudiant a més les possibles conseqüències de l'emmagatzematge subterrani pel que fa a sismicitat. Malgrat tot, ateses les projeccions de l'Administració d'Informació de l'Energia (EIA), que diuen que les emissions de CO₂ als Estats Units degudes a activitats energètiques seran enguany de 5,4 Gt, sobre un total d'emissions de 31,6 Gt, hom s'adona de les enormes potencialitats de l'emmagatzematge subterrani, si s'aconseguís abaratir-ne la tecnologia i es trobés la manera de minimitzar el risc d'augment de la sismicitat.

Les principals fonts de CO₂ de l'Amèrica del Nord, segons activitat i volum d'emissió. Atesa la gran quantitat de punts blaus, corresponents a centrals generadores d'electricitat, és fàcil veure que hi ha molt camí per recórrer en la captura de CO₂.

L'informe de l'USGS va excloure d'anàlisi el subsòl de les aigües territorials del país i les illes Hawaii, així com les regions considerades fonts d'aigua dolça. Prenent com a base dades de l'EPA, del Departament d'Energia i dels serveis geològics dels estats, l'USGS va avaluar totes les conques sedimentàries del país, però només va fer estimacions acurades per a les trenta-sis que segons les dades disponibles i les condicions geològiques actuals reuneixen els requisits mínims perquè s'hi emmagatzemi CO₂. En totes trenta-sis es va aplicar la mateixa metodologia, de manera que els resultats són comparables. El potencial d'emmagatzemament més alt va correspondre a les planes costaneres atlàntiques (pràcticament tota la façana marítima oriental del país), i dintre d'elles, al litoral nord-americà del golf de Mèxic. Aquesta zona podria acollir fins a 1.900 Gt. Altres regions de gran potencial són Alaska i les muntanyes Rocalloses.

Estats Units: zones amb estimacions detallades (gris fosc) i zones d'avaluació genèrica (gris clar).

L'USGS també ha dut a terme estudis referits a l'emmagatzematge biològic de CO₂: de moment n'ha completat els corresponents a les Grans Planes (entre el centre del país i les muntanyes Rocalloses) i a l'extrem oest dels Estats Units.

Redactat per: Alfonso Martínez Jaume

• 6. Prevenció, minimització i tractament de residus.      
• • [/ca/01_departament/04_actuacions_i_obres/05_actuacions_dr_d_i/04_pla_de_recerca_i_innovacio_2010-2013/eixos_tematics_de_medi_ambient/6_prevencio_minimitzacio_i_tractament_de_residus/6_5/ 6.5. Optimització dels processos de tractament de residus.]
• 9. Canvi climàtic i energia.      
• • [/ca/01_departament/04_actuacions_i_obres/05_actuacions_dr_d_i/04_pla_de_recerca_i_innovacio_2010-2013/eixos_tematics_de_medi_ambient/9_canvi_climatic_i_energia/9_1/ 9.1. Mitigació.]